Si llegeixo poesia és perquè el seu contingut em produeix, a vegades, una ebrietat singular, concreta i irreemplaçable. I aquesta sensació normalment no va lligada al fet d’entendre el poema: qui pot saber què volia dir la poeta en el moment d’escriure? Qui ho pot saber si, aquell mateix que ho escriu, poques vegades ho pot explicar? En podem fer nostres moments parcials, i hi ha processos mentals que ens identificaran més o menys amb allò que diu el poema. Les teories psicoanalítiques que he estudiat diuen que allò que ens atrau, el que ens desperta la necessitat, ho fa només perquè és objecte del nostre desig[1]. Jo ho comparteixo de forma parcial: bona part del que s’escriu i del que ens agrada quan ho llegim sí que potser està vinculat amb el desig, però allò que conforma el poema és també de bon tros desconegut i singular, propi d’ell mateix i que viu només en ell mateix, més enllà de l’entendre. A més, tal com ja vaig dir l’altre dia, si hom és prou honest, el que fa és traslladar el conflicte de l’ésser al paper, que no es pressuposa com un desplegament discursiu, sinó que es pot donar per la forma, el ritme, l’estructura del poema, o per tot allò que no es diu….
Sóc del parer que aquell qui escriu pensant i volent que l’entengui, està condemnat a convencions i suposats universalismes que poc tenen a veure amb res del que el conforma: es sacrifica el poema. Aquest fet també pot esdevenir per voluntat d’imitació que només aconsegueix crear un munt de text sense sentit. Qui ho desenvolupa no té en compte que, aquell a qui està imitant, haurà hagut de fer un gran aprenentatge de les formes poètiques, també haurà hagut de treballar una mirada interior -una recerca de l’ésser, de forma conscient o inconscient- i haurà llegit molt. Això no vol dir que hom no pugui tenir influències: són allò que crea unes resistències necessàries -una mena d’estira i arronsa- cap a una aproximació d’un dir que ens conformi, i són uns maons provisionals que ajuden a aguantar el propi edifici poètic mentre es construeix.
* * *
Si la poesia està al capdavant del llenguatge, si és qui obra noves vies, és perquè qui té coses a dir no té cap por d’esquivar regles o de fer servir nous ritmes. Quan la necessitat dicta i les formes de pensament estan convulsionades, pot esdevenir-se un procés que desemboca a l’autenticitat, que, en moltes ocasions, fa necessari un trencament. Trencament amb la tradició, amb el llenguatge… i tot i així, tradició i llenguatge són necessaris, com ja he comentat.
De fet, la relació imitació-autenticitat està força lligat amb la relació forma-expressió. A la història de l’art en tenim un exemple molt clar: el pas entre classicisme (literari, pictòric, poètic, musical) i romanticisme es marca un abans i un després en la necessitat de participació de l’artista en l’obra. En el clacissisme la bellesa es concep com a forma pura manifesta en un objecte. Aquesta concepció pressuposa dos fets: d’entrada, l’objecte representat (el contingut) no és important, és important la forma. I d’altra banda, que la importància de l’artista no està fonamentada en la pròpia experiència, individualitat o subjectivitat. Aquesta concepció pressuposa una mirada atenta als clàssics, una elaboració de la forma, la netedat de al composició, etc. El romanticisme serà el nou moviment que, entre d’altres moltes fites, és qui introdueix la subjectivitat de l’ésser, la concepció de cada persona com un univers concret. De fet, és l’època que es comença a parlar de l’inconscient, de la idea a del doble, del somni com a lloc d’investigació… En fi, les relacions forma-expressió imitació-necessitat tradició-ruptura s’exemplifiquen molt bé en el pas de neoclassicisme cap al romanticisme, que apareix com a necessitat d’una individualitat que encara no havia estat reivindicada a occident i que suposava un trencament amb la tradició, que ja era imitació i que no comptava amb la força de la subjectivitat, cap a un nou art vinculat a una necessitat de l’individu, com a forma de canalització. Aquest canvi va ser tan important que encara ara es concep, a nivell general, l’art d’aquesta manera, inclòs tot aquell fet abans del romanticisme. Així doncs, per la recerca d’allò que ens és propi, que ens pertany i que ens torba, s’estableix la ruptura com a necessària. Les avantguardes en prendran nota i portaran el trencament al paroxisme.
* * *
Havent acabat l’article, he de confessar que la idea que tenia a l’hora de començar-lo era parlar sobre Trakl. El resultat que n’ha acabat sortint és ben diferent i inesperat, però en cap cas desarrelat. Ara, per tancar la ferida oberta, us deixo amb un fragment de Coral Romput[2] que em sembla que il·lustra amb encert i sarcasme tot el que m’he trobat escrivint. Fins aviat.
“Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.”
[1] I el desig psicoanalític, per allò que en sé, és un significant que es forma en els estadis prelingüístics de la persona i que, per processos mentals es va arbrant: amb això vull dir que, al no saber què és (és singular en cada persona) i al no saber que es busca, hi ha una recerca a cegues, que tant pot trobar una pista en l’olor de llana com en un so, com en una frase. Aquest mateix so o frase acaba formant part d’una identificació (un significat) que ens ho farà associar a noves coses, sons, paraules, etc, formant un procés infinit de recerca. Així, encara que el desig està relacionat amb la carència, la recerca a nivell artístic esdevé exponencial.
[2] Podeu trobar el poema a les obres completes de V. A. Estellés, volum 6. També hi ha una gravació feta per Toti Soler i Ovidi Montllor que és espectacular. Us deixo un enllaç de so amb l’inici del disc: http://www.goear.com/listen/cf824d0/coral-romput-i-ovidi-montllor-i-toti-soler
