Si algun dia us conviden a una copa en plena nit, procureu que no es tracti de la Martha i en George. Procureu esbrinar si, tot i dir-se Marta i Jordi, treballen a la universitat o tenen res a veure amb el rector. Procureu confirmar que tinguin una història familiar sana, i que els seus hàbits de consum nocturn no incloguin ni el tabac ni l’alcohol. I sobretot, mireu de no jugar a cap dels seus jocs; de no entrar en un cercle que pot semblar inicialment infantil i naïf, per acabar pitjor que “el penjat”.
Si haguessin tingut tot això en compte, en Nick i la Honey no haurien acceptat la invitació de Pere Arquillué i Emma Vilarasau. Una invitació a ésser partícips d’una dissecció visceral i cruel, d’un maltractament emocional tant tòrrid que ens pertorba i ens al·lucina. En Nick i la Honey, com a espectadors d’un teatre infame que representen dins del teatre on estic enganxada a la butaca, pateixen i participen, atrapats, del joc humiliant posat en escena.
Una escena que crema a mesura que puja el to i es multipliquen els insults; una escena d’on salten espurnes com les del fargaire colpejant un ferro roent, que ens esquitxen, encetant la carn que bull, que s’escalda. Una escena que trontolla sota aquests monstres interpretatius, que es barallen i es menyspreen, que es menystenen i s’anihilen, que inventen i confabulen, que ni claudiquen ni perdonen, que només temen no fer prou mal, que es vanaglorien del que haguessin pogut arribar a ser si no hagués estat pels entrebancs d’un i altre, que engolen i estripen, i que escupen vísceres a cop de copa i cigarretes.
La tensió es desferma, es desboquen les emocions i el dolor, l’odi i la frustració els tornen infames i violents, s’increpen i es coaccionen , es menyspreen i s’adulen amb escarni, s’ho retreuen tot i s’escurcen la vida esmicolant els seus egos i la seva estima: esquarterant, trinxant i malmetent el més íntim a garrotades; paraules com punyals, punyalades acarnissades.
I tot això, que parteix d’un text d’Edward Albee traduït per Josep Maria Pou, ens arriba amb aquest vigor macabre i aquest dolor intens, que et desmunta moralment i t’atrotina les emocions, gràcies als dos actors protagonistes, que creixen i creixen i es destrossen l’un a l’altre… i ens destrossen l’ànima. Fan por, però sobretot, son de por i s’han de veure.
Martha té por de Virginia Woolf; jo fa estona que tinc por d’Emma Vilarasau i Pere Arquillué. Però per sobre de tot, els que perplexos assistim al teatre en majúscules, els que estem esgarrifats, adolorits i tocats, davant de tant intenses i enormes interpretacions, tenim por d’esdevenir una Martha o un George. Qui no té por d’això?
“Qui té por de Virginia Woolf”, al Teatre Romea
