Com uns altres 500.000 teleespectadors catalans i, hores d’ara, unes quantes desenes de milers d’internautes d’arreu del món, he tingut ocasió de veure el film Soufian, el nen que volia volar, documental elaborat pel departament d’esports de TV3.
En moments d’indignació i de desànim, viure l’energia d’en Soufian, un xaval deliciós de només onze anys que ha d’aprendre a viure amb les dues cames amputades, és vitamina pura. Són fabuloses les seves ganes de sortir-se’n i el seu somriure, és fantàstica la vivacitat, l’inconformisme i l’amor dels seus pares, és magnífica la reacció d’en Messi, és meravellosa l’actitud de mestres i companys d’escola, i és extraordinari, en conjunt, el comportament dels professionals que l’acompanyen al llarg del seu procés de superació.
Reconfortat per la força d’en Soufian i la seva epopeia, penso que val la pena remarcar que el final feliç és possible perquè hi ha una sanitat pública, uns serveis socials públics i un sistema educatiu públic capaços d’entomar la situació, i una televisió pública capaç d’explicar-la. Com més retallem aquests serveis, més difícil serà que tots els Soufian tinguin la seva oportunitat de volar.
Martí Porter
