Em van dir si volia escriure algun tipus d’article a La Garriga Digital.cat. Jo vaig dir que sí, oblidant que les meves facultats per redactar un text articulat no han sigut mai del tot afortunades. Havent-me decidit, calia trobar algun tipus d’eix vertebrador que m’acompanyi tan a mi com a tot aquella gent que em vulgui llegir: d’entrada vaig descartar escriure opinió sobre fets locals, qui vulgui fer safareig que el faci, ja s’ho faran (És ben curiós: si en un poble mai es pot saber ben bé què passa, com algú pot pretendre parlar d’economia, política o esdeveniments a nivell nacional, o a nivell global? Doncs benvolgut, això és l’ordre del dia…).
Perdoneu la digressió, m’ha semblat més oportú posicionar-me respecte els mitjans de comunicació abans de continuar i dir de què vull parlar -o de què puc parlar… ). Amb una mica de sort, si el text acabat està ben redactat, la meitat dels lectors no hauran tancat la pàgina i continuaran llegint aquestes ratlles. A tots vosaltres molt agraït. Ara reprenc el fil del paràgraf anterior i em disposo a treure el vel inauguracional que amaga de què coi anirà aquest apartat de La Garriga Digital.cat. Doncs és ben senzill: aquí xerrarem de poesia.
Si el lector és considerat no tancarà encara la pàgina i aguantarà fins que pugui explicar-me bé -ara sí- i li’n pugui fer cinc cèntims. Quan faig servir la paraula “xerrar” la utilitzo expressament per dir que aquest apartat no serà un espai de debat restringit a quatre intel·lectuals, sinó que només s’exposarà, a mode d’aparador, una introducció a la poesia d’altri, de gent d’aquí i de fora, viva i morta. El que aquest espai busca és una mirada de carrer a la mirada brusca de la poesia.
Avui, però, i per inaugurar aquesta secció, em dedicaré a donar consells sobre la forma -o una forma- de llegir poesia. D’entrada cal tenir curiositat i cap prejudici “Perquè, per triomfar sobre una incomprensió, el millor mitjà és considerar-la sincera i mirar de comprendre-la”*: la poesia no és només una forma d’explicar els coses, és a més una mirada concreta i tenaç, una recerca del poeta que l’enfronta amb ell mateix: d’allò que ens parla, si el qui ho escriu aconsegueix canalitzar tots allò que dansa al cos d’ell mateix, és de la vida confrontada: si ajuntéssim tota la poesia (o bona part: hi ha poetes molt dolents) escrita i per escriure, ens quedaria un corpus +un polir, una honestedat, que tot i així, no renega de la intuïció o del vers, doncs són formes de recerca. Per tant, el lector o lectora d’aquest espai cal que sàpiga que no és en va que s’ha escrit tant i d’aquesta forma, que moltes vegades s’ha renegat a escriure en prosa, perquè la brevetat -concentrada o intencionada- , la forma i el ritme, són acompanyats -a vegades amics a vegades confrontats- de la paraula, del seu significat i de la seva deriva** i tot això és fruit d’una manera de pensar i d’estructurar el dir -o desestructurar- que neix de la Necessitat. Per tant, el lector o lectora ha de prendre el paper complicat de saber que es parla -o es divaga- amb una total recerca -on el filtre és una fe en l’honestedat- sobre el lector o la lectora mateix.
No cal espantar-se, començar a llegir poesia és més fàcil del que dic. Cal, però, una disposició “climàtica” adient -no es pot fer volar un estel sense vent-. El coneixement del moment adequat s’obté amb l’anar-se observant: hi ha dies que hom està concentrat o motivat, però n’hi ha d’altres que cal córrer per fer volar l’estel: no cal forçar la lectura, però sí que hi d’haver una predisposició; aquesta que deia al tercer paràgraf.
Ara ja ho tenim encetat, això. A partir de la setmana que ve començaré a explicar-vos vida i miracles de poetes d’arreu. Mentrestant anem a fer l’indi, va.
*Del pròleg d’André Gide de Memòries del subsòl, de Fiódor Dostoievksi
**Sí, qui explica la deriva de les paraules i dels significats també confronta l’ésser amb ell mateix
