Em proposo d’escriure alguns pensaments i reflexions en aquest Nadal de 2011. Vull parlar-vos del temps, que passa i es queda en les nostres vides, del temps que gastem, que invertim i que alhora vivim. Cada any tornem a celebrar les Festes de Nadal, de Cap d’Any i de Reis, com en un retorn constant, generació rere generació.
Torna Nadal i Nadal es viu cada any de manera diferent, fins i tot, malauradament, amb persones que no sempre es troben ja físicament entre nosaltres. Però Nadal és temps d’escriptura i de cançó, no debades és el període de l’any en el que celebrem que la Paraula es fa home i habita entre nosaltres. El temps de Nadal és un temps especial, de festa i xerinola, com diu la cançó, de poemes i càntics, d’alegria, perquè celebrem que ens ha nascut un Salvador, Jesús, el Senyor.
Nadal és un temps per tal de viure’l profundament. Temps per fer alguna introspecció dins el món tan sorollós i ràpid que patim, tot coneixent-nos una mica més a nosaltres mateixos. Temps de descobrir una cosmovisió, una manera d’entendre el món, que ens apareix i que podem fer nostre, com els pastors de l’Anunciació. El temps de Nadal ens pot ajudar a descobrir actituds humanes d’una gran profunditat (i no sempre de moda): la humilitat, la donació als altres, l’actitud de servei als amics, companys, i fins i tot desconeguts. Nadal és una crida a la bondat. El Nadal autèntic, el del Pessebre amb Nen Jesús, i no el dels Grans Magatzems, és un do del cel. I si el podem viure en família, amb les persones estimades, esdevé una de les millors etapes de l’any. Però Nadal, que té tots aquests atributs tan meravellosos, que torna i retorna cada any, no sempre torna del tot igual. Passen els anys i també la manera de celebrar-lo.
Avui en dia, la “modernitat líquida” en la que es desenvolupa la nostra vida quotidiana ha afectat també la celebració de Nadal. Hi ha qui voldria que el Nadal autèntic es celebrés en una mena de catacumbes, com si Nadal no fos un fet cultural a més de cristià. D’altres, fan uns pessebres de disseny. També hi ha qui es dedica a satisfer la necessitat social de comprar i fer regals, o per què no, a fer unes merescudes vacances a llocs exòtics o cercant la neu. Vivim en un món en el qual el pluralisme mal entès ha uniformitzat tothom en una mena de cultura d’allò políticament correcte. Avui domina una idea de Nadal com a temps de descans, de vacances, i potser no m’equivoco si preval socialment un Nadal sense Jesús Infant.
Per què deixem que ens robin els símbols, i no reivindiquem que cada cosa tingui el seu nom? No podem convertir Nadal en un temps de festa sense cap contingut cultural tradicional! Cal que exigim un sentit a les paraules que emprem. Nadal és Nadal, com la família és la família. I no ens deixem arrossegar pel món de la superficialitat que ens imposen aquells que tenen més poder però no pas autoritat. El retorn al Nadal autèntic ens ajudarà a donar solidesa a les nostres vides, i a saber separar el gra de la palla, a viure més profundament mitjançant el conreu d’una vida espiritual que cerqui la transcendència.
Imatge: Icona bizantina de la Nativitat, en la qual es fa present el misteri de l’Encarnació de Crist. La Mare de Déu i el Fill es troben en una caverna il·luminada gràcies a la Llum de la Nova Vida.
