La fi és el principi

0
211

El diumenge de la setmana passada es presentava al cinema Alhambra la pel·lícula i òpera prima de Meritxell Soler i Julián Vázquez Cinema a la Fi, en un entranyable acte de metacinema que va comptar amb la presència del productor executiu, el realitzador Ventura Pons, un públic prou multitudinari, i la mateixa directora, Meritxell Soler. El film, una road movie documental, personal i poc ortodox, consisteix bàsicament en un viatge, la recerca d’antigues sales de cinema des de La Garriga fins a Argentina, i la reivindicació de la funció d’aquestes com a indrets de divulgació i encontre social. De fet, el que Soler i Vázquez ens proposen és una oda al cinema com a mitjà de comunicació en tant que forma artística i estímul a la reunió. En la significança de cada antiga sala, en la seva implícita aportació, és a on rau el centre del metratge, que ens transporta per algunes sales remotes, fins a la fi.

El film comença a La Garriga, al mateix cinema des d’on el vèiem projectat, l’últim dels cinemes de poble. Tancàvem així un cercle que començava amb la gravació i les converses de la directora amb en Miró i llurs sentències lapidàries, a l’Alhambra, intermitents amb la crònica de la migració de Soler cap a Argentina i les seves primeres sensacions i vivències allà. Arranca després l’odissea cinèfila dels realitzadors, cap al sud, coralment acompanyada d’una fotografia evocadora, descriptiva però allunyada del documentalisme més aliè; les imatges que capta Julián Vázquez dibuixen magnificència o nimietat, quietud o moviment amb subtilesa, mentre la veu fràgil de Meritxell Soler endreça poc a poc les peces del metratge.

Cinema a la fi és, com deia, un homenatge al cinema absent de referències directes, sense mencions especials als arxicitats John Ford o Fritz Lang, sense ni una al·lusió més que la del propi cinema, missatger global, que troba en cada petita sala que ens descobreix Soler un indret de vida i mort. Amb tot això, tanmateix, no ens enganyem; el que busquen els directors aquí no és la rigorosa documentació de sales de cinema al món. La proposta de Julián Vázquez i Meritxell Soler és l’exhibició d’un viatge de per vida, el diari d’un èxode feliç cap a  l’últim racó de l’abast del setè art, una troballa personal recitada en veu baixa però als quatre vents que declara la seva íntima estima i predilecció cap al llenguatge cinematogràfic.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.