Pels estimats lectors que segueixen la pista de la salivera deixada per les meves papil·les gustatives (en altres paraules: que em llegeixen les cròniques d’experiències gustativa-culinàries), m’agradaria recalcar que no m’han de fer mai cas. Us ho vaig dir en el comentari d’un article i, donada l’alarma d’alguns establiments locals, em veig abocada a repetir-vos fervorosament que fes ús del vostre criteri tècnic i pràctic per contrastar les meves experiències. Per evitar el pànic de la restauració al nostre poble, us aclariré que em dedico exclusivament a narrar experiències viscudes en pròpies papil·les i que, com indica el títol de la secció, són només meves. A partir d’ara, i com he fet en els últims articles, us faré partícips de les meves experiències gustatives, entaulades o no i sense haver de ser exclusivament garriguenques, sense donar puntuacions ni estrelles. És doncs, el meu exercici, un de ben senzill: traspassar al paper, emprant un deliciós llenguatge, les experiències viscudes en boca. Un comensal li diu a l’altre “que vagi de gust”, i l’altre li contesta “el gust és meu”.
——————————————————
Passejava jo ben acompanyada un dia d’abril per Granollers, amb certa gana. Passats uns minuts la gana apressa i havent-se fet tard, decidim agafar tanda i seure en una taula. Ens fiquem a Ca algú, per allò del cuquet de la gana i una mica de curiositat. Entrem amb un ànim festiu, volent celebrar alguna cosa tot i que no les tenim totes ni hi som tots. Tot s’hi val; busquem gustperiències.
Demanem unes quantes coses; no sé si fixar-me en la tria del comensal del costat o començar a experimentar el que he demanat al davant mateix. Quan ens presentem com la taula dels indecisos i demanem opinió, la mossa es mostra obertament molesta amb un “ehhmmm, tot és bo” per resposta. Finalment triem ràpid notant la tensió i preguntant-nos si tindrà raó, si haurem fet bé, si era allò el que de fet ens venia de gust o ens hem deixat portar per la formidable afirmació.
Em fixo en el primer bocí del banquet compartit: una amanida d’entrebancs diversos. Els entrebancs: pollastre, mozzarella menuda, poma, salsa de gerds amb un toc de mostassa. El pollastre se’m fica a la boca gèlid i em fa agafar un calfred, un xic incòmode. No obstant això, el toc de mostassa em toca la fibra, em fa oblidar l’esgarrifança del fred pollastre i em combina bé amb els gerds gelatinosos, la poma i aquella menudesa parenta di bufala. Més que gerds, fruits del bosc; més que mostassa, dijon.
M’he demanat una lasanya de galtes de vedella i bolets. Els companys entaulats m’ofereixen croquetes i popets amb mongetes del ganxet. Em narren les seves gustperiències entre mossegada i mossegada. La lasanya és de mida ínfima, i em neguiteja pensar que la meva gustperiència s’acabarà en tres enforquillades. Em passa pel cap allò del “lo bueno si brev… “, no! Tinc massa gana per conformar-me amb el que em digui un literat. Si m’espero, per fer més llarga la degustació del plat, corro el risc d’una segona esgarrifança gèlida a la boca. Si m’aboco sobre el plat i el devoro àvida, corro el risc de no tenir res a escriure. Plató tenia raó, pel que fa als termes mitjos…
Ni una cosa ni l’altra, però cal passar a l’acció: forquilla, ras! Ganivet, amunt, endins, maxil·lars i papil·les, ambdós geminats. Vinga, una textura pastosa: les galtes passades pel turmix al número màxim barrejades amb petits trompicons gelatinosos. Trompicons de bolets sense all ni julivert, sense soca ni arrel, sense aroma. N’hi ha molts i molt trossejats: petitons, remenudets, que es troben entre el puré de galtes. Si en comptes d’una coral mitjaneta, plena de veus diverses però cap que destaqui especialment, hi posem un bon solista… La lasanya no està malament però de seguida se m’acaba, i se m’acudeixen maneres de fer-la més interessant al paladar.
Despatxaria els de la coral i contractaria una múrgola de veu potent. O deixaria que es quedessin si estiguessin ben afinats amb all i julivert, o aromatitzaria les seves veus amb tòfona ratllada. No em manca la salsa que no hi ha, però augmentaria la mida de la sala de concerts a base de làmines, i potser abandonaria la batedora per intercalar-hi carpaccios de galta cuits o no. El formatge gratinat de la teulada és un bon complement de galtes i bolets, un salat celebrat entre tanta dolçor.
Em prenen un tros de lasanya, extirpant-ne un bocí minúscul. Intento verbalitzar de manera barroera la meva gustperiència; els altres comensals no es poden posar d’acord: hi ha massa gustos, per a tants barrets, i és que de gustperiències se’n poden escriure moltes i diferents. El gust és meu!
