El “freeride” arriba a la Garriga de la mà d’Adrià Pérez de Rozas

0
136

Parlem amb l’Adrià Pérez de Rozas sobre la muntanya, la neu, el sacrifici i tot el que l’ha convertit en una jove promesa entre els freeriders de Catalunya.

La Garriga Digital: Què és i a què es dedica un freerider? En què es diferència d’un esquiador fora pista?

Adrià Pérez de Rozas: Doncs ara he aconseguit una sèrie de patrocinadors, amb els que he adquirit uns compromisos, a més d’aparicions en publicacions com diaris locals, generalistes i revistes especialitzades. Tinc la responsabilitat d’anar a competicions, però sempre se m’ha assegurat des d’aquests patrocinadors que no hi ha cap problema perquè jo faci la meva vida, el que sé fer.

L.G.D.: Fas esquí fora pista però de manera competitiva. Què s’hi valora?

A.P.d.R.: A les competicions de freeride es valoren una sèrie d’aspectes, que de vegades poden ser una mica ambigus però que ara, gràcies al World Tour, s’estan establint millor. Es té en compte la fluïdesa de la baixada, la dificultat de la línea triada per al descens, els salts que es fan i la impressió general.

L.G.D.: Com vas arribar al món del freeriding?

A.P.d.R.: Vaig començar un hivern que vaig passar a Canadà, al Whistler, on em vaig ajuntar amb una sèrie de gent d’allà a qui els agradava molt el fora pista. Allà és molt assequible, no com aquí, que has de caminar bastant o només ho pots fer en dies concrets; en canvi, al Canadà es pot fer fora pista gairebé tots els dies. Vaig començar a anar amb ells, em va agradar, i quan vaig tornar a Baqueira, fa tres anys, vaig veure que m’anava prou bé. L’any passat, amb uns companys que ja feia temps que competien, vaig començar a competir jo també i em va anar molt bé. De fet, vaig quedar segon al Circuit dels Pirineus.

L.G.D.: Com vas decidir dedicar-t’hi professionalment?

A.P.d.R.: És una sensació de llibertat i adrenalina, de jugar amb la muntanya, de cercar el teu límit. La gràcia és buscar sempre els llocs per on pots baixar o no. La barreja de tot això amb la sensació d’aquells moments en què no pots fallar és el que m’omple, i per això vaig voler dedicar-m’hi.

L.G.D.: El freeriding és un esport minoritari?

A.P.d.R.: Des de fa dos o tres anys hi ha hagut una moda i ara ja hi ha gent que els parles del tema i saben de què va. Als Estats Units i altres llocs d’Europa ja fa anys que es practica. Ara, a més a més, hi ha sistemes de seguretat que estan ajudant a posar de moda l’esport i les marques que els fabriquen també hi estan ajudant. Els esquís amples, de fora de pista, també s’estan posant de moda.

Adria_freeride_02L.G.D.: Col·labores en la difusió d’aquest esport participant al documental “Aran inèdit”.

A.P.d.R.: És el que més il·lusió em fa aquest hivern. Hi ha bastants patrocinadors implicats i molta gent preparada i amb ganes en aquest documental de freeride i alpinisme. Marxarem a viure uns dies a la muntanya per gravar preses, amb la intenció que la gent empatitzi amb els esquiadors, que arribin a entendre quines són les sensacions que tenim i per què fem això.

L.G.D.: També participaràs en competicions internacionals.

A.P.d.R.: Aquest any encara no he fet cap Qualifying, però tinc la intenció de participar en algun. Hi ha una prova que es fa a Andorra, l‘El Dorado, a la que m’han de confirmar la invitació, ja que tot això funciona per currículum; si estàs al número vint-i-cinc del Qualifying t’agafen a tot arreu, però com que no n’he fet encara, els primers cops costarà entrar. Una vegada ets a dins, si fas bons resultats, ja vas rodat.

L.G.D.: T’estàs obrint pas.

A.P.d.R.: Sí, i als patrocinadors també els interessa que hi participi. “M’apreten” una mica, en aquest sentit.

L.G.D.: Els patrocinadors et permeten viure del freeriding? Perquè tu també ets professor d’esquí.

A.P.d.R.: Bé, encara no en puc viure, però m’ajuden amb el material, els viatges… Ja és una quantitat de diners que no he de gastar. També em paguen forfaits… És, en definitiva, una manera d’haver de treballar menys hores per guanyar el que guanyava abans.

L.G.D.: És a dir, que ara com a mínim no has de pagar per competir.

A.P.d.R.: Exacte. Aquí, a la Garriga, el Tramonto han estat els primers que han confiat en mi i estic molt content per coses com aquesta.

L.G.D.: Què t’aporta el freeriding que no t’aportin altres modalitats d’esquí?

A.P.d.R.: Bé, és la sensació de fer quelcom que només fas tu. Quan fas eslàlom o gegant, que són altres modalitats que també m’agraden, fas recorreguts una mica estipulats. En canvi, al freeride no hi ha res marcat: la muntanya és allà, i tu et dius a tu mateix “puc pujar per aquí i baixar per allà”, i la puges i la baixes, al ritme i de la manera que tu vols, saltant i fent el que vols.

L.G.D.: És una manera d’expressar-te?

A.P.d.R.: Exacte, estàs jugant amb la muntanya, amb la natura.

L.G.D.: Tens un estil propi?

A.P.d.R.: A mi m’agrada molt anar de pressa, potser no m’agrada buscar línies molt complicades com fan d’altres freeriders, perquè llavors fan recorreguts més tècnics però han d’anar molt lents. A mi m’agrada més fer una línia fluida, que la vegi, amb salts, però amb velocitat. És una sensació que m’agrada.

L.G.D.: Com et prepares físicament?

A.P.d.R.: Sobretot treballo els genolls i les cames, perquè en aquesta modalitat pateixen molt. Aquesta pretemporada he treballat molt, des de màquines fins a fer muntanya a peu i en bici. També es treballa molt el tronc inferior, fent abdominals, dorsals…

Adria_freeride_03L.G.D.: De fet al vídeo de pretemporada que tens penjat al teu bloc se’t veu també fent exercicis força curiosos, com pujar a la pota coixa per unes grades.

A.P.d.R.: Sí, bé, és del que es tracta, de que les teves cames estiguin preparades per reaccionar a moviments inesperats, treballant amb força. Cal que quan estiguis cansat de cames no perdis reflexes, perquè sinó, tot i que podries fer les baixades, no les podries fer amb la mateixa seguretat.

L.G.D.: Suposo que hauràs aguantat caigudes molt fortes amb els genolls.

A.P.d.R.: Sí, de fet per això m’hi han fet unes infiltracions, per evitar mals majors. Ara estic millor, vaig trampejant. Està clar que el freeride no és l’ideal pels genolls, però (es riu).

L.G.D.: La gent té aquesta idea glamurosa del monitor d’esquí, que viu a les pistes de manera bohèmia. És realment així o és un món més dur, de treballar cada dia?

A.P.d.R.: Jo crec que és dur en el sentit que cada dia t’has de llevar. La gent va a esquiar un dia i a la tarda està rebentada. Ara imagina’t cada dia posar-te les botes i fer això. A veure, jo ho faig amb moltíssimes ganes i molt de plaer, però és una cosa que no és fàcil. I pel que fa a la feina de monitor… Doncs com a qualsevol altra. De vegades has d’aguantar a cada client… Hi ha la idea de que els monitors d’esquí són guapos, rics i lliguen molt, però bé… És molt relatiu. Però el bo del freeride és que va molt unit al món de la muntanya, hi ha germanor, solidaritat, gent que es dedica a la muntanya.

L.G.D.: Perquè no és només baixar la pista, sinó arribar al cim.

A.P.d.R.: Exacte, té a veure amb el pujar. És un esport molt complet, més si t’agrada la muntanya. Hi ha una comunió amb aquest entorn i un ambient als refugis. A les competicions també hi ha bon ambient en trobar-se els participants al matí aviat per pujar plegats al cim i, a l’hora de baixar, ajudar-se els uns als altres. Hi ha molta unió, no pas rivalitat com en d’altres esports. A la muntanya sempre confies en la gent amb qui vas, cal fer-ho, perquè de vegades hi passen coses imprevistes. Uneix moltíssim. Si algú es fa mal, els altres estan allà per ajudar.

L.G.D.: Competeixes contra tu mateix o contra els demés?

A.P.d.R.: En el fons contra mi mateix. Està clar que a les competicions tothom vol guanyar i per això hi anem, ens hi juguem prestigi, però el que realment ens omple és gaudir de l’entorn, estar amb la gent de la muntanya.

L.G.D.: Quin és el sacrifici més gran que has fet per a poder estar fent freeriding?

A.P.d.R.: No ho sé… Hi ha dies que fa un temps terrible però hi vas igualment i, un cop hi ets, és meravellós. Si realment et vols dedicar a això, ser algú en aquest món, has de fer sacrificis.

L.G.D.: Quin és el moment pel qual han valgut la pena aquests sacrificis?

A.P.d.R.: He tingut bastants moments d’aquests, però recordo un dia a Baqueira on érem un company i jo, amb una pala famosa per a nosaltres dos sols, tot per a nosaltres. I són aquests dies els que t’omplen, en els que et lleves al matí, amb mal temps, però de cop i volta surt el sol i la muntanya s’obre només per a tu. És una meravella.

Marc Bellmunt

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.