Ja a finals del mes de setembre, quasi a les acaballes del període expositiu, vaig visitar la Pedrera per fer unes llargues i interminables llambregades a les fotografies de Català-Roca. Imatges en blanc i negre, de fotografia documental dels anys cinquanta i seixanta, i fotografia d’arquitectura.
Des de llavors que guardo el record dels instants plasmats i personatges, així com d’allò que en diria el behind the scenes: les històries amanides amb la ment i la imaginació. El més meravellós era que aquell món d’halur de plata no s’acabava en la perfecta imatge, en aquell retall de l’instant plasmat miraculosament fresc i espontani. Aquell món fotografiat seguia i es sublimava en tot allò que jo imaginava relacionant-se amb les imatges, i allò que podria haver sorgit a partir d’aquell instant precís.
El meravellós, doncs, eren també les històries que afloraven juganeres a partir d’aquelles imatges i que m’omplien el cap i em picaven la curiositat. No només l’instant, sinó l’abans, el després i uns trepidants per quès, que es multiplicaven a cada nova fotografia i que m’obrien tot un món imaginatiu d’allò més novel·lístic. La imatge per si sola em donava pas al llenguatge i a una narració infinita d’històries anònimes, de passatges vitals inventats en el moment, de creacions inhòspites, de relats inversemblants, de converses absurdes, de passats fantasma, de poemes mai recitats, de realitats paral·leles, de vides perdudes, d’ànims encoratjadors, de penúries passades, d’alegries inesperadament rebudes, de parades obligades, de tenacitat gairebé perversa, d’increïbles coses viscudes, de territoris prohibits, de contes de mitjanit, de tempestes intempestives, de voreres recorregudes, de xerrades instructives, de temps que fóren millors, de paraules reconfortants, de bassals secs, de trinxeres vençudes, de parets infranquejables, de bagatges irreals, de persones idíl·liques.
Aquestes meravelloses incògnites, misteris, interrogants… se’m plantejaven davant de certeses gairebé quadriculades, perfectament enquadrades, d’instants decisius; d’obres que Català-Roca havia creat seguint un dels seus postulats: “el fotògraf sempre dubta (…) No ha de dubtar mai a l’hora de disparar”. Uns instants que havien estat dictats pel clic, pel dit índex, per un moment de sublim, un insight de certesa pura i dura: dispara!
Fruit d’aquesta certesa, d’aquest saber exactament quan i com, es succeïen una darrera l’altra imatges que ens “explicaven” una situació, un personatge, un paisatge. Per Català-Roca la fotografia era bona si sabia “explicar-se” i ho feia de tal manera que pogués captar l’interès del qui n’havia de ser el receptor. Per mi, expectant i esperant explicacions, esdevenia encara més perfecta si el que em plantejava feia plantejar-me encara més situacions, més relacions, més paratges. Em delectava entre frame i frame fent volar la imaginació i pensant en les escenes, les històries, en aquells abans, després i els trepidants per quès.
Imaginava, inventava, fantasiava sobre què passava al grill-room del carrer Escudellers durant la visita dels marines; d’on venia l’hostessa de cames boniques que sortia del metro sota atentes mirades masculines; on devia dinar Dalí després de passejar pel Parc Güell amb el seu cosí; si la monja devia anar al “gran baile de disfraces” o a la “gran berbena” per ser elegida miss minifalda; quina perruquera devia tenir la planxadora de mitjons i si feia mitja a casa; a quina hora es devien llevar els que regaven el Passeig de Recoletos de Madrid; si entre les pàgines sagrades d’algun passatge bíblic hi tenien amagats els retrats d’algun pitram, aquells dominics; de què reia la gràcil mossa toledana repenjada a la paret aquell dia assolellat; on anaven pare i fill amb pressa en aquella boira matinera; quina música escoltava el venedor de lletres de cançons; si els càntirs eren buits o ben plens… em delectava amb tots aquells trepidants per quès, i els abans i els després, que en definitiva configuraven tots aquells behind the scenes més enllà de les imatges, que em divertia amanint amb la ment i la imaginació.
