“Setembre del 1936. Sagarra és a Blanes i la FAI el busca”. Així va començar el retrat personalíssim que va fer de Josep Maria de Sagarra (1894-1961) el periodista Lluís Permanyer. La conferència, organitzada per Òmnium Cultural per commemorar el cinquantenari de la mort del poeta, va omplir la Fundació Maurí dissabte passat a la tarda.
“La poesia li rajava”, va dir Permanyer, i ja de jove va ser un poeta popular que omplia, recitant, el Palau de la Música. Però Sagarra també va triomfar com a novel·lista, dramaturg, traductor i articulista, i va aconseguir “viure de la seva ploma” . Segons el conferenciant, “no era un escriptor de pis”, sinó un home vital, que disfrutava amb delit dels plaers de la vida, enamorat del paisatge humà i de la naturalesa. El do i el gust per la paraula l’assaboria ja de petit estiuejant a Santa Coloma de Gramenet i Sant Pere de Vilamajor, on la família hi tenia casa.
Lluís Permanyer va viure molt a prop dels Sagarra, cosa que li va permetre poder escriure la biografia Sagarra, vist pels seus íntims. La coneixença li venia de coincidir a la Facultat de Dret amb el fill, Joan de Sagarra, i de convertir-se ben aviat en el quart jugador de bridge de les partides que feien els Sagarra juntament amb la dona de l’escriptor, Mercè Devesa.
De paraula i memòria impertorbables, Permanyer va comentar aspectes biogràfics de Sagarra que coneixia de primera mà. “Escrivia a raig, de nits, bevent cafè”; “era de to baix i el menjar i el beure l’entonaven”; “sempre li havia interessat la Barcelona canalla de la plaça de Catalunya en avall”, on feia vida els anys que va fer “vida de tomàquet” (llevar-se a les vuit del vespre i anar-se’n a dormir a les vuit del matí).
Sagarra va ser un escriptor popular, llegit i admirat fins i tot per la burgesia que tan cruament retratava. Als anys quaranta, en ple exili interior, les seves obres de teatre es representaven arreu de Catalunya, i la gent plorava: per les històries i per sentir-les dites en català. I encara un altre apunt: les seves Memòries van fer plantejar a Josep Pla reescriure El quadern gris.
Permanyer, brillant, va voler acabar fent divertir més el públic, amb una invectiva cèlebre de Sagarra: “He dinat amb molta gent, i qui diu gent diu gentussa, però mai tan malament com als hotels de la Hussa”.
Carme Badia
