Piscar o no piscar

0
127

Desmarcar-se dels cànons establerts en el cinema sol ser una maniobra poc rendible, en el sentit econòmic i també en el qualitatiu. L’atreviment és risc, i la conseqüència del risc es correspon proporcionalment a la dimensió d’aquest, per bé o per mal. Dit en d’altres paraules: si qui no arrisca no pisca, qui arrisca pisca o molt o gens ni mica. I és que si la tendència general és l’auto contenció, refugiar-se en la ferma estructura dels gèneres cinematogràfics i seguir els meandres predissenyats de la narrativa més convencional, hi ha també corrents alternatives que es desvien naturalment cap a noves interpretacions sovint imbevibles i excepcionalment interessants.

Un poble anomenat Pànic (Panique au village) formaria part, absolutament, d’aquest reducte que s’arrisca i pisca, en una fórmula d’irreverència innocent incomparable, cosina llunyana dels gags més absurds del bo d’en Bob Esponja i abanderada d’un humor alegre i elogiós de l’inversemblant. Els belgues Stéphane Aubier i Vincent Patar ens envien per correu postal –això és, amb dos anys de retard- una obra que més que imprevisible és inestable, desconcertant en el millor sentit de la paraula, una animació en stop-motion histèrica, alguna cosa així com un Pingu hiperactiu o un Bob el manetes passat de voltes. El film té ja per sí sol uns pilars peculiars amb noms de far-west: Cavall, Cowboy i Indi, que  són els protagonistes d’una trama que tanmateix res té a veure amb el llunyà oest. Els tres viuen junts en una casa de camp al costat d’un granger cascarràbies i les seves vaques, un policia que treballa i resideix en una comissaria de mig metre quadrat, i d’una euga que imparteix classes de piano, entre altres. Amb aquest panorama, el poble anomenat Pànic s’enfronta a un problema anomenat cinquanta milions de totxanes, literalment, sumat a la malaguanyada descoberta d’una comunitat de tritons amb vocació cleptòmana i a un pingüí mecànic gegantí que catapulta boles de neu a llarga distància. Aquí és res, els problemes s’acumulen pels personatges i pels guionistes en una trama que, com el Match Point de Woody Allen, viu al límit d’allò racional sense arribar a caure mai al riu de la bogeria, encara que en cap moment deixi de flirtejar amb ella en els escassos setanta-cinc minuts que dura la pel·lícula.

Amb tot, es podria dir que Un poble anomenat Pànic mulla en tant que pel·lícula d’animació infantil, estimable per un públic ampli tot i el seu constant deliri, però està per veure si ho farà també en una taquilla poc amiga d’aquest tipus de dissidències, molt més avocada a l’estructura waltdisneyana i a les pirotècnies 3D. No, aquesta mai podria remetre’s a una animació més sofisticada, ni menys. El seu grau de riquesa és acord amb els seus tics nerviosos, amb el seu tempo irrefrenable i amb el caràcter dels seus personatges, afables en la seva condició de joguines de plàstic, de ninotets d’indis i vaquers. Canes i Sitges els avalen, però això no vol dir res. Als resultats ens atenem i aquests estan per veure, més enllà del divertit de la proposta. Per acabar, una recomanació: veieu-la en versió original.

Puntuació: * * * * *

Tariq_Porter_03

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.