Llums, càmera, bisturí i acció

0
147

És ben sabut que en la promoció d’un producte rau gran part del seu èxit, i que conèixer l’objectiu i guanyar-se’l és igual a triomf, més enllà de la posterior satisfacció (o insatisfacció) del consumidor. Tan obvi és que saber-se vendre quelcom bàsic com ho és que en la majoria dels casos el que el consumidor compra no té res a veure amb el que en primera instància li havien venut. Bon exemple d’això ho són les hamburgueses del McDonald’s, i ho és també el cas que s’ha donat als Estats Units, a on una espectadora decebuda ha demandat als productors de Drive (Nicolas Winding Refn), per presumpta publicitat enganyosa; ella havia comprat una entrada per un blockbuster a l’ús, per a un succedani de The Fast and the Furious (Rob Cohen, 2001) i companyia, i es troba amb una pel·lícula sòbria, amb les dosis justes d’acció, que res té a veure amb el que esperava.

Un problema similar, sense arribar a aquest punt, és el que s’ha donat amb la darrera obra de Steven Soderbergh, Contagion, la qual, pel seu caràcter si es vol grandiloqüent, s’ha venut com una altra 2012 (Roland Emmerich, 2009), com una Ultimàtum a la Terra (Scott Derrickson, 2008) amb la llista de noms propis del cartell com a màxim reclam. Efectivament, Soderbergh, com porta fent la majoria de la seva carrera en el món del cinema, treballa amb un repartiment de luxe: Matt Damon, Kate Winslet, Laurence Fishburne, Marion Cotillard, Jude Law, Gwyneth Paltrow… No obstant, Contagion està destinada a ser una obra incompresa; pel seu caché i pressupost hauria de ser la obra hollywoodiana per antonomàsia, i no ho és. Per com es ven, per com es percep, cabria esperar un film pel·liculer com el que més; catàstrofe mundial, història d’amor entre línies, confraternitat internacional i heroi americà, un ciutadà qualsevol, un personatge anònim que salva el món i a sobre acaba amb xicota. Però no. Soderbergh treu el seu bisturí i narra amb precisió, descriu amb distància i fredor, tant se val si és Matt Damon o Sasha Grey; els seus personatges són aliens a la ficció, i les seves històries també. Contagion és una aproximació real a una hipotètica pandèmia, un documental de ficció exacte, de fulla afilada, en el qual ningú se salva, ningú és tan altruista ni innocent i tot i així res és artificiós. La mort aquí és tan freda com la càmera, ni tan sols continguda, més aviat aliena; el món és un caos i qui ho documenta és una càmera de seguretat sense ningú al darrera, un observador neutral.

Amb tot, aquest film és potser la conciliació del director amb la seva dualitat, tan indie per una banda i tan comercial per l’altra. I és que Contagion s’assembla, per formes, per estil, a The Girlfriend Experience (2009), a Bubble (2005), essent tanmateix un gran hit de cartellera que res té de marginal. Per això lamentem les intencions de Soderbergh d’abandonar la direcció una vegada finalitzats els projectes que té en mà. Sigui com sigui, sempre ens quedarà delectar-nos amb el seu sexe, mentides i, per sobre de tot, les seves cintes de vídeo –nom de la seva més que notable òpera prima–.

Puntuació: * * * * *

 Tariq_Porter_03

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.