L’entrevista d’aquesta setmana correspon a Juliet Grau, regidora de CiU a l’àrea d’Acció Social, Cooperació i Polítiques d’Igualtat. Parlem amb ella sobre com la regidoria actua per ajudar als garriguencs en situacions de risc en un context de crisi com l’actual.
La Garriga Digital: Com ja sap, la primera cosa que demanem als regidors de govern a l’entrevistar-los és que es presentin als nostres lectors. Qui és Juliet Grau?
Juliet Grau: És una noia de la Garriga, nascuda aquí i on hi regenta un comerç.
L.G.D.: Com ha estat l’entrada a l’Ajuntament?
J.G.: Desconcertant. En el temps que estem vivint, una de les meves àrees és molt crítica i, vulguis o no, s’hi veu una realitat que des de fora no es concep. Hi ha dies que t’emportes feina a casa encara que no vulguis perquè penses en això. És prou dur.
L.G.D.: Cooperació, acció social i polítiques d’igualtat. Exactament, quines són les competències de l’àrea?
J.G.: A nivell d’acció social, de benestar social, ajudem a la gent que té mancances. Realment n’hi ha molta al poble i tenim les mans lligades perquè hi ha coses que vénen donades per la Generalitat, amb unes pautes marcades. A més a més, hi ha d’altres aspectes en els que l’Ajuntament no té prou poder com per ajudar a les persones afectades. Entre tots hem de buscar solucions per fer remetre aquestes necessitats. Ara mateix hi ha problemes de lloguers, d’alimentació… No hi ha prous ajudes pels menjadors escolars… Estem buscant recursos per a tirar endavant.
L.G.D.: On es cerquen aquests recursos?
J.G.: Ara mateix, treballant amb les AMPAs, per exemple. L’Ajuntament ha de poder ajudar, en part, els menjadors escolars, però les AMPAs també hi han de col·laborar. També cerquem recursos amb Càritas i amb les cistelles d’alimentació que donen, busquem feina a gent que la necessita, ni que sigui a mitja jornada… Es mira molt acuradament, sobretot, en els casos de risc d’exclusió social.
L.G.D.: L’Alcaldessa ja va dir-nos a l’entrevista que vàrem fer-li que el Banc d’Aliments és de gran importància.
J.G.: En principi l’àrea de Comerç va posar en contacte Càritas amb un gran supermercat per tal que poguessin treballar directament amb Càritas la Garriga sense passar pel Banc Central d’Aliments. El material del supermercat d’aquí la Garriga es queda íntegrament al poble. D’altra banda, el Banc d’Aliments ha aconseguit tenir articles d’higiene com sabó, suavitzant, etcètera. Ho han treballat i ho han aconseguit i ara intentem potenciar els aliments frescos pel Banc i estem parlant amb els horts urbans del poble perquè cedeixin els seus excedents. És com si fossin cistelles de temporada. Creiem que aquestes coses són necessàries. El problema que tenim és que hi ha molta gent que no sap aprofitar-ho, però. Hi ha qui quan li dónes tres carabassons no sap què fer-ne.
L.G.D.: S’ha vist sobtada per la problemàtica social del poble. La gent no és conscient de la quantitat de persones amb necessitats que té la Garriga?
J.G.: No n’és gens conscient. La gent té la idea que les persones necessitades són col·lectius com els immigrants, i això no és així. N’hi ha tan de fora com d’aquí. Això sí que ho diré, però: els immigrants aprofiten més els recursos que se’ls donen, estan més acostumats a demanar ajuda i ajudar-se entre ells. A la gent d’aquí li costa molt més fer-ho. Sigui per vergonya o per orgull, però l’autòcton té problemes per demanar ajuda i per veure la seva pròpia realitat. Abans de les vacances vaig anar al Banc d’Aliments per veure com funcionava i per fer la proposta que et comentava dels aliments frescos; hi vaig ser no més de vint minuts i em va sobtar la quantitat de gent que entrava. No em vaig amagar gairebé de miracle. Hi vaig veure coneguts, la gent abaixava el cap… Hi ha a qui li sap greu que se’l vegi fent servir serveis d’aquest tipus.
L.G.D.: Passant al tema de cooperació, entenem que es refereix a cooperació amb l’exterior.
J.G.: Sí, amb el que solem anomenar tercer món. Tenim un consell de cooperació format per diferents entitats i grups polítics, i l’Ajuntament dedica un 0’8% del seu pressupost anual a aquesta finalitat. Aquest 0’8% es gestiona mitjançant els projectes presentats al Fons Català de Cooperació per diferents entitats. Els projectes es valoren de manera pertinent, i es decideix si es cobreix el seu import. Enguany se n’han tirat endavant uns quants. Gairebé cada any se’n desenvolupen cinc o sis. S’ha fet un conveni amb Societat Civil la Garriga per a fer una clínica al municipi de El Trabajo i ja fa temps que hi ha una cooperació establerta. També es fan tasques de sensibilització, com la Setmana de la Cooperació. Es vol conscienciar la gent perquè valori el que té i que prengui consciència dels problemes de fora.
L.G.D.: Com valora la tasca de la regidoria a l’anterior legislatura.
J.G.: S’enfrontaven als mateixos problemes. No és una regidoria on es pugui valorar, no té grans canvis o millores. La feina la fan els tècnics, nosaltres podem redirigir una mica, canviar les formes de treballar, però realment els tècnics són els mateixos i la regidoria és la mateixa. Jo puc tenir l’hàbit de reunir-m’hi cada setmana per a estar al dia, però no conec la metodologia de treball de l’anterior regidor. Segurament es portava igual que ara, els tècnics fan els seus seguiments… Mentre funcioni la mecànica de treball, es manté. Potser he posat unes prioritats diferents a la regidoria.
L.G.D.: Quines són aquestes prioritats?
J.G.: En principi és arribar al cor de les mancances reals del poble. S’han donat ajudes a lloguer, per necessitat, però una ajuda de lloguer crec que és nefasta. És nefasta en el sentit que si la necessites per poder pagar, quan s’acaba, com t’ho fas? Per mi la necessitat real és demanar una rebaixa del lloguer, i si no se’ls dóna, cercar-ne un de més econòmic. Aquesta persona, si s’estalvia cinquanta euros al mes, són sis-cents a l’any. Cerquem els problemes de soca-rel. Hi ha qui, o s’ha quedat sense casa, o s’hi quedarà. Cerquem, llavors, gent amb necessitats compatibles, com gent gran que visqui sola i necessiti un cuidador. Es deixa viure a aquesta persona a casa de la persona gran a canvi de que la cuidi, per exemple. Busquem solucions: gent amb necessitats i gent que les pugui abastir. Són recursos bàsics, s’han aplicat mesures així des de sempre. Hem de tornar a poder-nos ajudar i a poder demanar ajuda entre nosaltres. La gent no s’atreveix a demanar-ne.
L.G.D.: Així casen les retallades amb l’ajuda a les persones?
J.G.: Exacte. És el fet de cercar solucions. Hi ha retallades, però potser és perquè hem estirat massa la corda. És molt fàcil tirar de cash quan n’hi ha, el problema és quan no n’hi ha, com ara.
L.G.D.: Com han afectat les mesures de la Generalitat sobre el PIRMI a la Garriga?
J.G.: La situació no ens ha afectat massa a la Garriga. Més enllà d’algunes persones concretes que havien canviat la seva residència per un motiu o un altre, cosa que de tota manera ha servit perquè ens facilitessin la seva adreça nova, en certa manera aquesta mesura dràstica ha anat bé. N’hi havia d’altres que eren de vacances, i si pots anar de vacances… Aquesta gent haurà de justificar per què no hi era. També hi hagut numeracions de carrers variades… Tot això s’ha solucionat, no hi ha problema. Els PIRMIS d’agost i setembre s’han cobrat tots, els que es van tramitar a última hora necessiten el seu temps. No hi ha hagut una gran problemàtica.
L.G.D.: Quines mesures prepara la regidoria per aquesta legislatura?
J.G.: Bàsicament, cercar les mesures necessàries per poder ajudar a tothom que ho necessiti. Sabem que hi ha casos que serà difícil, perquè tot s’acaba en els cèntims i de cèntims no en tenim. Hi ha partides, però no hi ha fons a les partides. Per tant, s’han de buscar solucions que arreglin la causa del problema i fer-ne un seguiment atent. No oblidem que totes les ajudes són temporals. L’accés al Banc d’Aliments, per exemple, és per mig any com a màxim, després es valora. No és com fa quinze anys enrere, que hi havia Banc d’Aliments in secula seculorum. Hi ha unes limitacions i unes contrapartides. En temes d’igualtat es demanen ajudes, però has d’assistir a cursets, etcètera… Es demanen contrapartides a favor de trobar la integració social. Si hi ha un problema de maltractaments, es posa psicòloga, advocada, i el seguiment que calgui. Per què no es fa el mateix amb les ajudes socials? S’hi ha de fer un seguiment de prop i exhaustiu.
L.G.D.: Es cerca la solució del problema d’arrel i no s’espera que es depengui de l’ajuda.
J.G.: Volem fer cooperació amb el quart món, el que tenim a casa. Hem d’arribar a saber com solucionar el problema que tenim aquí, que no depenguin de nosaltres, perquè no tenim per donar a tothom. Tant de bo poguéssim, però no és tan fàcil. Hi ha gent que està acceptant cases que molta altra no acceptaria per anar-hi a viure. No és fàcil, a vegades, arribar al nivell al que has d’arribar, a la bona vida tothom s’hi acostuma, però quan has de baixar, costa molt. Costa acceptar la realitat i està passant que la gent ha de baixar del burro, veure on és i tocar de peus a terra.
Text i fotografia: Marc Bellmunt
