La millor melancolia

0
210

Fa un parell de setmanes feia una crítica de la pel·lícula que va triomfar en l’últim festival de cinema de Canes, L’arbre de la vida, en la que destacava l’excés d’un metratge massa emparat en la poètica de les imatges, i amb això poc subjecte a la història en sí, fet que en definitiva debilitava el seu conjunt i l’interès de l’espectador en aquest. Que el llenguatge més abstracte eclipsi l’intel·ligible en una obra de dues hores és tan agosarat com condemnatori a la incomprensió generalitzada: a mesura que ens allunyem dels llenguatges estàndard ho fem també d’una comunicació més efectiva, i per molt que ens puguem remetre a l’evocació dels seus fotogrames, el seu enter gaudi estarà supeditat, per bé o per mal, a la comprensió del missatge.

Dóna la sensació, en aquest sentit, que el nou film de Lars von Trier –un dels caps de cartell del festival de Sitges d’enguany– està calibrat de manera que és més pròxim a l’auditori. Melancolia és un arrabassador retrat de l’angoixa i la fi del món, un paral·lelisme subtil i ple d’imatges captivadores i moments memorables que no renega mai al seu component més sensorial i no ho fa tampoc de la seva condició de pel·lícula massiva.

El film, dividit en dues parts molt diferenciades, narra la història de dues germanes i la manera amb la qual afronten, a la fi, dues situacions potencialment dispars. Efectivament, aquesta és una obra dual en la seva trama que, com també fa L’arbre de la vida, planteja i relativitza la dimensió de la vida humana, del món, de l’univers. La protagonista, Justine –interpretada per una Kirsten Dunst excelsa, justa guanyadora del guardó a millor actriu al festival de Canes, formant un duo perfecte amb Charlotte Gainsbourg–, és una jove depressiva a punt de casar-se, incapaç d’afrontar una situació que per banal se li queda gran. La confusió primer, després la desídia, i finalment l’assossec de Justine davant el que sembla la fi del món contrasten amb la felicitat i posterior turment de la seva germana Claire, que veu reflectides en el planeta Melancolia totes les seves pors.

Amb tot, la sensació d’amenaça permanent, de quelcom que assetja, calm, a l’aguait, no es desprèn de l’espectador fins a l’últim minut, en un esclat visual i sonor imparable, generador d’emocions que em commouen i em fan restar assegut al final del film, sobreposant-me d’un calfred llarg i intens. I és que Von Trier ho aconsegueix de nou; el seu film deixa un pòsit que perdura i que indueix a la reflexió. Si Malick parla del gènesi, de la concepció, Von Trier ho fa de l’apocalipsi i el defalliment amb un llenguatge similar: poètic, original i grandiloqüent, i uns matisos, definitivament decisius, que apropen a Melancolia a la consideració d’obra mestra.

Puntuació: * * * *

Tariq_Porter_03

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.