Ahir al vespre la Plaça de l’Església va comptar amb la presència de l’economista Arcadi Oliveres, convidat per l’Assemblea d’Indignats de la Garriga, el qual va pronunciar una xerrada que va convocar vora de cent persones que ompliren les escales de l’església durant les dues hores que va durar: de quarts de nou a quarts d’onze de la nit.
Oliveres és conegut per la seva tasca al capdavant de moviments de resistència i per l’autogovern de Catalunya, ja des dels dies de la dictadura franquista. Imparteix classes a la UAB com a professor d’economia i és president de l’Associació Justícia i Pau. Ha mantingut un estret lligam amb el moviment 15-M -també coneguts col·lectivament com a “indignats”-, fent conferències a molts espais ocupats pel moviment, tot i que ha tingut també diferències amb aquests en moments com el de l’intent de bloqueig del Parlament de Catalunya. Les seves posicions actuals envers el panorama econòmic i polític són clares: per a Oliveres les diferències socials i la crisi són producte de l’estructura de poder vigent, i hi planteja diverses alternatives, recollides en la seva extensa obra.
La conferència va començar amb un cert retard, que els membres de l’Assemblea aprofitaren per a presentar tant la seva tasca com el ponent. Un cop arribat Oliveres, el públic expectant el va rebre amb forts aplaudiments. L’economista va començar la seva exposició recordant que fa tot just tres anys, el 16 de setembre del 2008, el banc americà Lehman Brothers es va declarar en fallida, desencadenant l’actual crisi. Tanmateix, va declarar rotundament que amb l’estructura econòmica i política actual “no sortirem mai de la crisi”.
Oliveres va explicar als presents que els detallaria les seves propostes en cinc camps: el financer, el laboral, l’ecològic, el pacifista i el de la immigració. El primer bloc, dedicat a l’economia, fou el més extens. En aquest punt el primer que va desenvolupar va ser el concepte de la Taxa Tobin, una taxa que gravaria en un 1 per 1.000 les operacions de compraventa bursàtils. La taxa rep aquest nom per el seu ideòleg, James Tobin, economista nord-americà premi Nobel d’economia el 1981.
Per a Oliveres, una de les causes “sens dubte” de la crisi és l’especulació financera a la que ha conduit la liberalització dels mercats bursàtils. Segons ell, si s’apliqués aquesta taxa la meitat d’operacions especulatives desapareixerien per no ser rentables, i amb la meitat que tributaria es recaptarien vora de dos-cents mil milions d’euros l’any, quatre vegades del que l’ONU declara necessari per acabar amb la fam al món. Oliveres va detallar l’oposició a aquesta taxa per part dels grans bancs con Goldman-Sachs, estretament lligat al Departament del Tresor nord-americà, i va acabar declarant que en el govern econòmic “estem envoltats de delinqüents”.
El segon punt del camp financer que va tractar va ser la necessitat de reduir el frau fiscal. Segons Oliveres, si es recaptés el frau fiscal a Espanya s’hi podrien finançar les pensions sense problemes. Va explicar, alhora, la naturalesa de les SICAV, Societats d’Inversió de Capital Variable. Aquestes societats, emprades per les grans fortunes per a desgravar impostos, fan que els seus beneficiaris tributin només un 1% del seu capital, davant el 15-20% de mitja de tributació que suposa l’IRPF que paguen la majoria de ciutadans espanyols. Oliveres va assenyalar als principals beneficiaris de les SICAV: Emilio Botín i Amancio Ortega, i va comminar als presents a que “si sou resistents al sistema, mai poseu els peus a un Zara o un Banco Santander”. Per a l’economista el frau fiscal compta amb la complicitat de la classe política, i mai serà perseguit. Oliveres va explicar també com molts dels bancs espanyols compten amb sucursals establertes a paradisos fiscals on es dediquen al blanqueig sistemàtic de diners procedents del narcotràfic i altres negocis il·legals.
L’economista va seguir amb la tercera proposta del camp financer: nacionalitzar els bancs, i va detallar com s’han aportat milions d’euros de les arques públiques per a refer bancs amb problemes de solvència, quan el que hauria de passar és que “els bancs s’haurien d’enfonsar” si no funcionen o especulen massa. Oliveres va recordar que el Banc d’Espanya cobreix fins a cent-mil euros als perjudicats per la fallida d’un banc, i va declarar, alhora, que l’altra cosa que s’hauria de fer amb els bancs és “jutjar i condemnar als banquers estafadors com a Islàndia”.
També va arremetre contra les caixes d’estalvis, declarant que mai s’haurien de reconvertir en bancs, i que són tan especuladores com aquests. En el cas de La Caixa, Oliveres va recordar als presents que és accionista majoritària de Repsol, “una empresa lladre” que està encausada a sud-amèrica a multitud de països, i que alhora gestiona la majoria d’autopistes de pagament de Catalunya, declarant que “ens maltracta La Caixa i no Madrid, per una vegada”.
L’economista va explicar als presents l’auge de l’anomenada banca ètica, i va assegurar-los que és molt més segura que la banca tradicional, ja que no dedica el seu capital a l’especulació. En darrer lloc al bloc de mesures financeres, va apostar per la abolició de l’euro, com a moneda “font de pobresa absoluta”. Per a ell, “l’euro empobreix als pobres i enriqueix als rics”, “és una aberració, cal destruir l’euro”.
Tancat el bloc dedicat al món econòmic, Oliveres va passar a parlar de la problemàtica laboral. Va començar de forma contundent, declarant que “mai trobarem feina pels 5 milions d’aturats que hi ha a Espanya”. Va exposar que el que cal fer és repartir el treball reduint la jornada laboral i escurçant l’edat de jubilació per tal d’ampliar els llocs de treball disponibles. L’economista va explicar com al llarg de la història s’ha vingut fent així successivament, “just al revés del que fa Zapatero ara”. Va demanar que s’establís una forquilla salarial on el sou màxim no superés mai en més del triple al mínim. Davant la sorpresa dels presents per la proporció, Oliveres els va explicar que per exemple dins del Banco Bilbao Vizcaya, la forquilla salarial actual és d’una diferència de sis-cents a un, entre el sou més alt i el més baix.
En el tercer bloc, el de les mesures sobre el medi ambient, Oliveres va declarar que “el creixement és cosa del passat”, i que s’ha d’apostar per un model de decreixement. Opina que l’economia actual no és sostenible i que amb aquesta mai es sortirà de la crisi. En aquest sentit, va cridar a boicotejar empreses que malbaraten recursos naturals “sense cap escrúpol” com Ikea, Zara o El Corte Inglés.
Passant ja a parlar de pacifisme, Oliveres es va mostrar clar: per a ell “la despesa militar és insostenible”. Va declarar absurd que “no tenim diners per a les pensions però sí per a la construcció de l’avió de combat europeu”, que ja està obsolet. Va explicar que el pressupost del Ministeri de Defensa espanyol és de sis vegades els costos administratius de l’ONU, i va qualificar com a “irracional” que els interessos de la indústria armamentística, la banca i els militars, passin per davant dels de la població d’un país.
En darrer lloc Oliveres es va centrar en la immigració. Segons ell “no es poden fer pagar els plats trencats de la crisi a la immigració”, que és un “tresor econòmic, social i cultural”. Va explicar que la immigració és absolutament necessària a Espanya, doncs el país té una de les poblacions més envellides del món i hi ha un greu dèficit de població en edat activa. Va explicar que fins el 2030 es necessitaran dos-cents trenta mil immigrants l’any per tal de mantenir l’economia espanyola al ritme actual, i va recordar als presents la naturalesa de síntesi de la cultura catalana. Oliveres va explicar com ser català és ser “una mica fenici, una mica cartaginès, una mica romà” i molts més pobles que han passat històricament pel territori de Catalunya. “La barretina és turca i el Barça el va fundar un suís”, va dir, cloent la xerrada.
Oliveres va ser llargament ovacionat pels assistents i va respondre els seus dubtes durant un breu torn de preguntes. La xerrada es va tancar amb els membres de la Assemblea d’Indignats recordant que es celebren assemblees tots els dimarts i dijous a quarts de nou a la Plaça de l’Església i que poden consultar les activitats de la Assemblea al seu web: http://assemblealagarriga.wordpress.com/.
Text i fotografia: Marc Bellmunt
