La pell d’Almodóvar

0
138

Que els prejudicis són dolents no és cap descobriment, i que tanmateix són inevitables, tampoc. Tan inevitables com evitable podria ser el procés d’insuflació publicitària al que sovint, com a consumidors, ens veiem sotmesos. Aquestes noves patates fregides tenen autèntic sabor a ceba caramel·litzada, aquesta nova obra d’Almodóvar és terrorífica. Les nostres expectatives cap a un producte s’alimenten d’una promoció que juga amb els desitjos el més globalitzats possible, indiferentment de si aquest producte és acord amb una descripció quasi sempre adulterada. I és que la nostra percepció és, fins que ens topem cara a cara amb l’article en qüestió, superficial, simple, tan sols emparada per la propaganda; un discurs que indueix a l’adquisició, al tast, a l’experiència.

L’altre dia pagava una entrada de cinema per veure la primera immersió d’Almodóvar en el cinema d’intriga i terror, i resulta que la cosa no anava per aquí: intriga, poca cosa, terror, res de res. Tanmateix, i encara que sembli que les meves paraules destil·lin decepció, la pel·lícula em va agradar, potser precisament per desconcert, o potser perquè en realitat La piel que habito és un film “almodovarià” fins a la medul·la, en cap cas allunyat del que fins ara coneixíem d’ell. Si és un pas endavant en la seva obra, aquest és prudent, i si és una submersió al cinema d’intriga, aquesta és poc incisiva. La piel que habito és, de fet, un drama amb els ingredients justos i necessaris del cinema negre, sumats a certs punts d’un humor sempre recognoscible entre els quals s’hi troba, fins i tot, un cameo del propi director en un intercanvi dialèctic memorable.

Aquests i la resta d’aspectes del film segueixen l’estela d’un histrionisme que, si bé en aquest cas és lleugerament més contingut que en treballs previs, no decau en el seu caràcter més teatral, en detriment d’un realisme que senzillament no existeix o és increïble. Arribats a aquest punt no cal preguntar-se si aquesta falta de credibilitat és intencionada; la història funciona en la seva exageració, i els Banderas, Anaya, i companyia en la seva segurament-menys-pretesa sobre actuació. L’ambigüitat que Almodóvar assoleix amb el guió, temptejant i tergiversant gèneres, passa factura, però, a l’hora de despertar sentiments en l’espectador, sotmès precisament per aquesta mateixa ambigüitat.

Sigui com sigui, la pell d’Almodóvar segueix sent camaleònica, i en aquest últim llarg metratge, camuflada, hi trobem una identitat que marca cada imatge i que, sense arribar a ser una obra mestra, converteix el que hagués pogut ser una adaptació academicista i a l’ús de l’obra de Thierry Jonquet –autor de la novel·la Mygale, en la que es basa el film–, en una relectura fresca i de desbordant personalitat.

Puntuació: * * * * *

Tariq_Porter_03

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.