D’actituds i aptituds. Debat Intern al PSC

0
153

Després d’un recés torno a escriure, i què millor que començar per un tema d’actualitat com és el debat intern dins del meu partit, el PSC.

Dins del partit ha aparegut una corrent ideològica que defensa que ha arribat l’hora de donar la veu als militants. S’ha parlat molt d’aquest tema i sempre m’he volgut mantenir al marge i no he volgut expressar-me sobre aquesta corrent alternativa. Crec que ha arribat l’hora de dir-hi la meva, malgrat alguns es puguin sentir menystinguts. Parteixo de la base que, des de sempre, he tingut la impressió que els i les militants hem tingut un important paper dins del nostre partit. Sembla que fins fa un embaràs, és a dir, nou mesos, hi ha gent que no ho veu així. Però aquesta corrent s’ha accentuat més des de fa un trimestre, tot just el mateix període que fa que es van celebrar les eleccions municipals.

I és que Wiston Churchill deia que l’Actitud és més important que l’Aptitud. I el que critico jo és l’oportunisme d’aquesta nova corrent i de la gent que la lidera. Aquesta gent fins fa uns mesos es dedicava a treballar pel seu municipi i després de la patacada municipal, sembla ser, que la major part de la causa de la pèrdua electoral és a causa d’una marca, que ens ha restat un percentatge de l’electorat. Aquest és un aspecte que no discutiré. La marca, no ens ha ajudat, però tot i això no crec que sigui l’única causa de la derrota electoral a tots els municipis. Així faria referència a companys com en Josep Mayoral, l’Àngel Ros, el Pere Navarro, Núria Parlón o Josep Fèlix Ballesteros, per parlar de grans ciutats, i de Xavier Amor, Pere Pladevall i molts d’altres per parlar d’altres municipis, que han revalidat la confiança de l’electorat. És cert, perdent algun suport, però això sí que ho podem acusar a la marca.

Tornem al moviment i a Churchill. Molts militants veiem incongruències en les reivindicacions. El primer principi que defensava aquest moviment, era el fet de no voler proposar cares, sinó crear un projecte de futur. Doncs bé, la primera cosa que fan és relacionar el moviment amb persones. D’aquesta forma, es deixa el valor de la “veu del militant” per ser un projecte de persones concretes. I el més important: l’oportunisme polític. És molt fàcil quan les coses no van ben dades dir que ha arribat l’hora de canviar-les. Les mateixes persones que avui critiquen l’actual direcció del partit lloaven el model de partit quan es guanyaven les generals el 2004 o el 2008 amb uns resultats molt importants, o quan es governava a la Generalitat després de l’hegemonia de la dreta nacionalista. Fins i tot, aquests també demanaven el suport de la direcció amb la presència de cares conegudes al seu territori. Ara, aquestes cares que ells demanaven i amb les que es fotografiaven ja no són bones per a dirigir el partit.

D’altres companys i companyes que no han aconseguit un suport ampli als seus municipis a les municipals no s’han arronsat i no han deixat el seus pobles de banda per a desmarcar-se del nostre partit. Han continuat estant al peu del canó i em consta que estan fent un treball molt important dins dels seus ajuntaments. I això és el més important, perquè si ens centrem en el debat intern, perdrem el debat més important: el debat del carrer.

I per això faré referència a una conversa que vaig tenir amb una companya de la meva agrupació: la Feli. Ella, és una companya que abans de venir a viure al nostre territori, vivia a Barcelona. A una de les primeres reunions que vaig tenir amb ella em va comentar que va decidir votar el PSC quan el company Narcís Serra, en aquell moment alcalde de Barcelona, va escoltar una reivindicació ciutadana i va col·locar unes papereres al seu carrer. D’això en faig referència, perquè entenc que el que hem de fer és escoltar més a la ciutadania i veure si les seves peticions són viables i els hi podem donar resposta, cosa que entenc que en moltes ocasions no hem fet (i m’incloc, que ningú ho dubti).

La mateixa direcció del partit que hi ha ara és la que ens va portar a un resultats excepcionals fa uns anys. I en aquell moment alguns dels que ara parlen apuntaven que era un triomf de tots! A les victòries ens lloem tots i a les derrotes assenyalem a alguns. Per això quan demanen alguns la refundació del partit, jo més que refundar res crec que s’han de reformular les idees i els conceptes. Només així tornarem a fer que la ciutadania torni a donar-nos la confiança necessària per a representar-los de forma majoritària a les institucions públiques.

 

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.