De les cireres d’Ordal i les cireres de la plaça: efecte magdalena de Proust

0
432

De cireres com les que collíem a Ordal pensava que no en menjaria més, des de que van desaparèixer del nostre calendari de collita d’ençà que l’avi no hi era. L’altre dissabte, a primeries de juliol, la mare va venir de mercat tota cofoia amb aquelles petites fruites vermelles que havia adquirit a la plaça. Més que vermelles, eren de vellut, com les d’Ordal.

Garlàvem el pare i jo i esperàvem amb delit l’hora de les postres, quan podríem comprovar la hipòtesi de la mare, llençada amb gran efecte sobre les nostres expectatives: “són tant vermelles que semblen les d’Ordal”. Endreçar la compra, fer un xic de dissabte, parar taula… ja tot ens venia feixuc i la nostra esma esdevenia lànguida si no arribava l’hora de les cireres: la cirereta del dia.

Esperàvem el bol, ple de fruitetes curosament rentades, esquitxades encara d’alguna gota humida que les enllustrés i les fes brillar dessota els halògens de la cuina. Vinga, encara una mica més: acabem el primer, ja arriba el segon, últimes mossegades, avall, trec el plat, per fi arriba el plat de postres! I ja veig el bol, espurnejant de vellut vermell, brillant i humit, d’on en pengen uns bracets fins que ens criden “agafeu-me, delecteu-vos!”.

N’estiro un, impacient, sense esperar que el bol aterri a taula. Del bracet fi en penja un fruit voluptuós que em convida a obrir la boca. Bado meravellada, abans no la faci saltar a dins. Encara en retardo el moment culminant: la mossego i la xarrupo per fer-ne un tast.

De pell ferma, cruixent, de color carmí i brillant, de carn sucosa, sagnant. De sabor intens i durador, persistent, molt dolç i un puntet picant, tenyint-me llavis i boca, deixant-me el paladar ple d’aroma, fins que em fa dringar la campaneta, i en noto tota la flaire, faringe avall. Avall, avall, resseguint-me les terminacions nervioses. Avall fins els peus, que se’m colguen al solcs de la terra eixuta i granulosa on hi havia aquells cirerers, llavors inabastables, on s’hi enfilava grimpant l’avi per recollir les fruites més trapelles, crescudes a les branques més enlairades. Des d’entre solc i solc estant, semblaven llumenetes de festa major. Quan les guaitàvem, en aquelles primeres calors i les mànigues escurçades, ens feien descuidar el pas i allò d’anar vigilant de no entrebancar-nos i canviar a trompicons de rengla.

cireraA vegades una brisa lleugera bellugava les fulles del cirerer, i em parava per buscar-ne les fruites amagades entre el boscatge. Si l’arbre era prou molsut i ple de fullaraca, i les branques arribaven a la meva altura, em podia ficar a dins, entre les branques i les fulles, i remenava buscant les garlandes brillants tot jugant a cuita amagar amb el cirerer.

Els cistells blaus, de plàstic flàccid i nansa rovellant-se pels anys, els lligàvem amb una cinta de drap a la cintura i els anàvem buidant de carmí a mida que s’omplien i ens omplien els ulls d’aquella virulència carnosa, ferma i polida, intacta, perfecta.

Deixàvem el càntir blanc de sota la pica, el petit, el que tot i que pesava un munt encara aixecàvem, a sota d’una de les soques, a l’ombreta, emparat amb les fulles que ballaven i els solcs de la terra terrosa que feien que es mantingués immòbil; travat per oferir tot el dia aigua ben fresca. A vegades el perdíem, tot i no moure’s, sense haver comptat quantes fileres de cirerers havíem ja escorcollat.

Les fileres de cirerers quedaven més lluny, i a vegades hi anàvem només amb el pare i l’avi, al Seat 6000, amb el càntir a sobre i els cubells de plàstic flàccid blaus. Fins que la brisa fresquejava, o ja no lluïen les llumenetes de les branques més llunyanes… I tornàvem de la collita, amb el maleter ple de pintallavis natural.

El sabor encara és intens i retorno: mitja cirera penja gronxant-se del seu bracet entre els meus dits. Em poso el tros que en resta a la boca recent pintada de vermell, desenganxant-ne el braç fi, i faig anar els maxil·lars a poc a poc, fent cruixir la pell, sentint la carn sangonosa desfer-se entre les dents i com flueix el suc per entre la llengua. En separo el pinyol, llimant-lo fins que queda polit de carn, i el faig saltar al plat, on rebota. Jugo amb la pasteta gustosa que formo lentament; li dono un parell de voltes més, per fruir de l’aroma que desprèn aquesta deliciosa amalgama de la natura. Em vénen els solcs de la terra eixuta, seca i granulosa; les fulles ballant amb la brisa desamagant-me els fruits; el rajolí d’aigua fresca rajant del càntir blanc de sota la pica que aguanto amb els braços tremolosos; l’avi dalt del cirerer guaitant-nos davall vora la soca i fent broma; el cubell de plàstic blau ple i acolorit; les branques fent-me pessigolles; els llavis sucats i brillants ben roigs; les llumenetes apagant-se després d’una tarda de collita; el viatge de tornada olorant el cotxe ple de fruites carnoses i carmins.

Confirmem la hipòtesi llançada, amb gran satisfacció i sorprenent incredulitat una mica barrejades:“són tant vermelles, de carmí, fermes, cruixents i brillants, carnoses, sucoses, sagnants, de sabor intens i durador, persistent, dolç i picant, que semblen, talment, les cireres d’Ordal.”

Article anteriorEstació d’interpretació a la Doma
Article següentD’actituds i aptituds. Debat Intern al PSC
Hola! Sóc La Garriga Digital.cat! Aquest és el meu número de telèfon, per si tens alguna cosa a dir-me: 698 578 064. Si vols, també em pots escriure un Whatsapp :)

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.