De les cireres d’Ordal i les cireres de la plaça: efecte magdalena de Proust

0
100

De cireres com les que collíem a Ordal pensava que no en menjaria més, des de que van desaparèixer del nostre calendari de collita d’ençà que l’avi no hi era. L’altre dissabte, a primeries de juliol, la mare va venir de mercat tota cofoia amb aquelles petites fruites vermelles que havia adquirit a la plaça. Més que vermelles, eren de vellut, com les d’Ordal.

Garlàvem el pare i jo i esperàvem amb delit l’hora de les postres, quan podríem comprovar la hipòtesi de la mare, llençada amb gran efecte sobre les nostres expectatives: “són tant vermelles que semblen les d’Ordal”. Endreçar la compra, fer un xic de dissabte, parar taula… ja tot ens venia feixuc i la nostra esma esdevenia lànguida si no arribava l’hora de les cireres: la cirereta del dia.

Esperàvem el bol, ple de fruitetes curosament rentades, esquitxades encara d’alguna gota humida que les enllustrés i les fes brillar dessota els halògens de la cuina. Vinga, encara una mica més: acabem el primer, ja arriba el segon, últimes mossegades, avall, trec el plat, per fi arriba el plat de postres! I ja veig el bol, espurnejant de vellut vermell, brillant i humit, d’on en pengen uns bracets fins que ens criden “agafeu-me, delecteu-vos!”.

N’estiro un, impacient, sense esperar que el bol aterri a taula. Del bracet fi en penja un fruit voluptuós que em convida a obrir la boca. Bado meravellada, abans no la faci saltar a dins. Encara en retardo el moment culminant: la mossego i la xarrupo per fer-ne un tast.

De pell ferma, cruixent, de color carmí i brillant, de carn sucosa, sagnant. De sabor intens i durador, persistent, molt dolç i un puntet picant, tenyint-me llavis i boca, deixant-me el paladar ple d’aroma, fins que em fa dringar la campaneta, i en noto tota la flaire, faringe avall. Avall, avall, resseguint-me les terminacions nervioses. Avall fins els peus, que se’m colguen al solcs de la terra eixuta i granulosa on hi havia aquells cirerers, llavors inabastables, on s’hi enfilava grimpant l’avi per recollir les fruites més trapelles, crescudes a les branques més enlairades. Des d’entre solc i solc estant, semblaven llumenetes de festa major. Quan les guaitàvem, en aquelles primeres calors i les mànigues escurçades, ens feien descuidar el pas i allò d’anar vigilant de no entrebancar-nos i canviar a trompicons de rengla.

cireraA vegades una brisa lleugera bellugava les fulles del cirerer, i em parava per buscar-ne les fruites amagades entre el boscatge. Si l’arbre era prou molsut i ple de fullaraca, i les branques arribaven a la meva altura, em podia ficar a dins, entre les branques i les fulles, i remenava buscant les garlandes brillants tot jugant a cuita amagar amb el cirerer.

Els cistells blaus, de plàstic flàccid i nansa rovellant-se pels anys, els lligàvem amb una cinta de drap a la cintura i els anàvem buidant de carmí a mida que s’omplien i ens omplien els ulls d’aquella virulència carnosa, ferma i polida, intacta, perfecta.

Deixàvem el càntir blanc de sota la pica, el petit, el que tot i que pesava un munt encara aixecàvem, a sota d’una de les soques, a l’ombreta, emparat amb les fulles que ballaven i els solcs de la terra terrosa que feien que es mantingués immòbil; travat per oferir tot el dia aigua ben fresca. A vegades el perdíem, tot i no moure’s, sense haver comptat quantes fileres de cirerers havíem ja escorcollat.

Les fileres de cirerers quedaven més lluny, i a vegades hi anàvem només amb el pare i l’avi, al Seat 6000, amb el càntir a sobre i els cubells de plàstic flàccid blaus. Fins que la brisa fresquejava, o ja no lluïen les llumenetes de les branques més llunyanes… I tornàvem de la collita, amb el maleter ple de pintallavis natural.

El sabor encara és intens i retorno: mitja cirera penja gronxant-se del seu bracet entre els meus dits. Em poso el tros que en resta a la boca recent pintada de vermell, desenganxant-ne el braç fi, i faig anar els maxil·lars a poc a poc, fent cruixir la pell, sentint la carn sangonosa desfer-se entre les dents i com flueix el suc per entre la llengua. En separo el pinyol, llimant-lo fins que queda polit de carn, i el faig saltar al plat, on rebota. Jugo amb la pasteta gustosa que formo lentament; li dono un parell de voltes més, per fruir de l’aroma que desprèn aquesta deliciosa amalgama de la natura. Em vénen els solcs de la terra eixuta, seca i granulosa; les fulles ballant amb la brisa desamagant-me els fruits; el rajolí d’aigua fresca rajant del càntir blanc de sota la pica que aguanto amb els braços tremolosos; l’avi dalt del cirerer guaitant-nos davall vora la soca i fent broma; el cubell de plàstic blau ple i acolorit; les branques fent-me pessigolles; els llavis sucats i brillants ben roigs; les llumenetes apagant-se després d’una tarda de collita; el viatge de tornada olorant el cotxe ple de fruites carnoses i carmins.

Confirmem la hipòtesi llançada, amb gran satisfacció i sorprenent incredulitat una mica barrejades:“són tant vermelles, de carmí, fermes, cruixents i brillants, carnoses, sucoses, sagnants, de sabor intens i durador, persistent, dolç i picant, que semblen, talment, les cireres d’Ordal.”

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada