Avui ens trobem no tan sols amb una descomunal crisi econòmica, sinó també amb una crisi de valors humans que s’expressa políticament en allò que s’ha anomenat desafecció. El descrèdit de la política i dels polítics no és nou, però s’ha accentuat per culpa de casos de corrupció, d’escàndols urbanístics, de desviació de diners públics, o per la manca de resposta a la crisi econòmica. El mot “desafecció” va ser emprat inicialment per al·ludir a la possible desvinculació de Catalunya en relació a Espanya per culpa dels problemes derivats del finançament de la Generalitat i pel retard inaudit en la sentencia de l’Estatut. Després s’ha utilitzat com una paraula genèrica per fer referència a la distància entre governants i governats. Li podem dir de moltes maneres. La realitat és que avui hi ha una notable crisi de la política i dels polítics.
Ens trobem amb la paradoxa de que tot i omplir-se la boca amb la paraula democràcia, els responsables públics no sempre acaben de trobar una ciutadania que els segueixi, i en ocasions sembla que només sigui necessària per tal de legitimar les regles de joc del sistema mitjançant les eleccions. Aquesta situació pot provocar una democràcia de baixa intensitat, per la qual cosa és urgent aprofundir en la qualitat de la democràcia tant en l’àmbit institucional com social i, de manera especial, en els valors humans, perquè la democràcia necessita demòcrates! A casa nostra els reiterats pactes contra el partit que ha guanyat les eleccions ha ofès moltes persones i n’ha desconcertat d’altres. Dir que actuar així és legítim potser és merament una excusa retòrica. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i es conforma amb poder sumar, com es va mostrar al govern tripartit que va governar la Generalitat, és lògic que es provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, si després uns quants professionals de la política decideixen per ells. Sembla que després de les darreres eleccions municipals l’esfondrament d’algunes opcions ha fet respectar més les opcions més votades pels electors.
Cal retornar a una democràcia més autèntica i amb sentit constructiu. No podem continuar fent experiments amb gasosa. Ens urgeix testimoniar virtuts cíviques democràtiques per tal de construir un país de qualitat, tot lluitant per la construcció d’estructures econòmiques i socials justes. Els actuals moments de crisi econòmica i moral ens haurien d’esperonar encara més en la tasca sempre difícil de treballar per als altres des de la política i des dels moviments socials de tot tipus.
Europa sencera adopta mesures de contenció pressupostària després d’excessos i de formes de viure que ens han dut fins aquí, tot fent bona la tradicional expressió d’allargar més el braç que la màniga. La societat de consum i de l’opulència en la que ens han volgut fer viure els darrers anys, ha portat unes conseqüències com les que ara ens veiem obligats a experimentar. Certament hem viscut anys immersos en una societat fonamentada en el tenir i no en l’ésser, en el consum compulsiu i no en la satisfacció de les necessitats reals, amb poca preocupació per la competitivitat i la qualitat, o en l’abús de la construcció fins a límits irracionals, entre d’altres característiques. Tot plegat ha beneficiat més les grans corporacions financeres que les persones concretes. Aquesta situació ens obliga avui a un canvi de model productiu i de model econòmic en general, més al servei de la persona, i que, per tant, tingui en compte elements com la cultura, l’educació, la preparació tècnica o la formació humana integral, per tal de fornir les bases per a un país de més qualitat. Un país que caldrà reconstruir amb l’esforç de tots, des del sector públic i privat.
La desconfiança afecta de forma especial la classe política, excepte honorables excepcions. I les entitats privades, protagonistes també de l’actual situació, hauran de situar-se en noves coordenades, més fiables per a la població en general. La crisi econòmica ens ha caigut al damunt i sembla que gairebé ningú ha fet els deures. A tota Europa, però a Espanya encara és més patent. I quan es comencen a fer els deures es fan després de canvis de govern, i no per la pròpia necessitat. Algun dia es reconeixerà per part d’aquells que estan a l’oposició i que ens han dut a Catalunya a la situació actual, que els ajustos pressupostaris no es fan per plaer sinó per necessitat? Fins quan haurem de suportar un govern central absolutament amortitzat? Potser caldrà recordar a alguns polítics aquella frase: “és l’economia estúpids!”
