Qui no arrisca no pisca

0
118

No és cap secret que els cinemes i sales de projecció, a nivell de Catalunya i Espanya, mai s’han caracteritzat per unes programacions heterogènies o mínimament agosarades. No és cap secret que per veure segons quina pel·lícula s’ha de “rebuscar” entre pàgines de cartelleres i portals d’internet fins a trobar l’única sala de tota la zona que projecta el film en qüestió. Tant és així que, obres com la singular Tots vosaltres sou capitans (Todos vós sodes capitáins), del gallec Oliver Laxe, que s’estrenava a Espanya el divendres dia 3 de juny, es projecta tan sols en una única sala barcelonina, no pas per falta d’interès d’un públic cada vegada més curiós i ampli a la recerca de produccions singulars i amb finalitats no exclusivament recaptatòries, sinó per falta de voluntat dels intermediaris del cinema; sales de projecció, distribuïdores i productores han presumit que aquest film no tenia cap possibilitat lucrativa, pel què ha quedat descartat sense que pugui, a penes, exhibir-se públicament.

Quelcom similar va passar amb Inside Job, el summament didàctic documental de Charles Ferguson sobre la crisi, guanyador de l’Oscar al millor documental –i que vam poder veure a la Garriga gràcies al cicle de cinema crític que organitza l’associació La Bordalla–. En la seva estrena a Espanya, va començar projectant-se en la pírrica quantitat de cinc cinemes. Òbviament, en un moment com aquest, i després d’haver-se erigit com a una de les pel·lícules més rentables del cap de setmana en la seva estrena, es va duplicar la seva presència a les sales fins al punt que, havent passat quasi tres mesos des de la seva estrena, encara ara es manté programada a tretze sales.

És clar que no passarà el mateix amb la proposta de Laxe; aquesta forma part, quasi, del cinema experimental, la temàtica que toca no és precisament de la incumbència de la gran majoria, i sobretot no és una pel·lícula nord-americana, cosa que li resta molts punts quant a les seves possibilitats de difusió. Tot i això, tampoc es tracta, ni molt menys, d’un producte marginal, pensat per a minories i programat per casualitat. I és que Tots vosaltres sou capitans és una obra realitzada amb una total llibertat de moviments, i es nota. Es nota pel seu guió, que aconsegueix deixar a l’espectador perplex per la seva hàbil ambigüitat estètica i argumental entre el documental i la ficció, es nota pel seu tempo, tan pausat com demana la història, i es nota per la seva fotografia en blanc i negre, exquisida, sens dubte el punt més fort de l’obra. Potser per tot això, i segurament també per les reminiscències trauffautianes evidents al llarg del metratge –la història explica la complicada relació del protagonista (el mateix Laxe) amb els nens d’un orfenat de Tànger–, va ser premiada a Canes 2010 amb el guardó FIPRESCI de la Quinzena de Realitzadors com a millor pel·lícula, i es va erigir igualment com a guanyadora del I Festival Online de cinema europeu.

Sembla ser, però, que no només el film en sí, sinó també els reconeixements que aquest ha rebut, no han estat suficients per a convèncer a un sector mancat d’iniciativa pròpia i massa evocat a tirar sempre cap al segur. I és que els problemes arribaran quan allò tan segur perdi terreny, com està començant a succeir amb el que pot ser el gran buf del 3D, que s’ha endut una important sotragada aquests dies amb l’estrena de la quarta part de Pirates del Carib, tenint molts més espectadors dels esperats en el format «tradicional», i per tant molts menys en el format de les ulleres. Amb tot, Inside Job és un exemple en molts sentits, i també ho és en tant que clara demostració de que no sempre el més evident és també el més rentable.

Tariq_Porter_01

 

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.