Les eleccions ens han deixat, com sempre, ben tips de discursos polítics, amb els estereotips de sempre i les paraules vanes que es reiteren fins a l’extenuació. De tots els tòpics que acostumen a fer-se servir en els discursos que pretenen ser políticament correctes, n’hi ha un que crida especialment l’atenció, que és el d’adreçar-se a les persones en masculí i en femení de manera inútilment recurrent. És per això que m’ha semblat oportú recuperar aquí aquest article del sociolingüista Jordi Sedó, que va sortir publicat a El 9 Nou el dia 20 de juliol de 1998 i que l’any 2007 va ser reproduït al llibre del mateix autor La llengua catalana, senya d’identitat nacional.
Xavier Cucurella i Cano
Llenguatge no sexista?
No hi ha dubte que els notables canvis que ha sofert la societat en els darrers anys han afectat de manera decisiva la forma de pensar i de comportar-se dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i que això ha comportat una revisió profunda dels seus hàbits, fins al punt que la llengua, com a fidel reflex del pensament col·lectiu que és, n’ha recollit uns quants; i, d’aquests, n’hi ha un d’especialment relliscós que m’agradaria ser capaç de comentar avui, amb la dosi de sensibilitat social que requereix, però sense perdre de vista l’objectivitat que m’imposa la meva intenció d’analitzar la llengua des d’un punt de vista professional.
Darrerament, les entitats o persones a les quals, per la seva situació al si de la societat o pel que hi representen, és exigible una certa quota d’allò tan difús que se’n diu progressisme tendeixen a evitar que, als seus redactats o al·locucions públiques, el gènere masculí gramatical predomini per damunt del femení. Res més lluny de la meva intenció dir que no sigui legítim i més que just tractar d’igualar ambdós sexes i foragitar per sempre més, de les diferents cultures que existeixen al món, tot tipus de discriminació i, per tant, també la de la dona. Em sembla. doncs, d’allò més oportú que, mentre aquesta discriminació continuï existint, ens comencem a acostumar a pràctiques tan saludables com ara la d’encapçalar els nostres escrits amb un Benvolguts i benvolgudes o al fet que les fins ara anomenades APA (associacions de pares d’alumnes) comencin esdevenir AMPA (associacions de mares i pares d’alumnes); que a tota mena d’impresos, al lloc reservat per a escriure-hi el nom de l’interessat o interessada, hi digui En/Na (o Na/En) i que quan els professors i professores de llengua presentin un temps verbal, arribant a la tercera persona, aquesta no hagi de ser sempre ell/ells sinó que, o bé, en ocasions, sigui ella/elles, o bé s’hi incloguin ambdós gèneres, l’un després de l’altre, no essent-hi sempre el masculí en primer lloc.
Intervencions d’aquesta mena, efectivament, contribueixen a crear una consciència col·lectiva que el problema existeix. Ara bé, no podem oblidar que això representa fer un ús artificial i jo diria que fins i tot fraudulent del llenguatge, perquè en la nostra manera d’expressar-nos de cada dia, en aquell registre que fem servir quan parlem de manera distesa i col·loquial, ni els homes ens aturem a fer aquests actes de solidaritat verbal ni les dones paren tampoc gens d’atenció, en general, a la seva justíssima reivindicació.
La conclusió que es pot treure de tot el que he exposat fins aquí és que potser la millor anàlisi del fenomen és la que ens duu a la constatació que estem posant el carro davant dels bous i, lògicament, el resultat no passa de la categoria de testimoni més o menys conscienciador, però no arriba enlloc més; i la conseqüència de tot això és que, amb més freqüència del que fora desitjable, trobem escrits sense coherència interna en el tractament dels gèneres. Ho explicaré amb un exemple. Fixem-nos en el següent text, que invento, però que fàcilment podríem trobar en un full reivindicatiu a la sortida d’una fàbrica, posem per cas:
Companys i companyes! Els treballadors i treballadores de la fabrica X estem molt mal pagats; i, als de la secció quarta, no els deixen ni sortir a esmorzar. Cal que reivindiquem els nostres drets anant tots i totes a la concentració d’avui! Sigueu solidaris! (Exemple 1).
És fàcilment deduïble que aquesta redacció, que usa uns estereotips que, efectivament, ens són familiars, pretén evitar marginar lingüísticament les dones. Tot i això, però, el text no passa de ser-ne un mer intent poc reeixit perquè no s’hi para esment a detalls com ara que el masculí hi entra sempre en primer terme, mentre que el femení hi apareix, en tot cas, com un afegitó o com una quota, que molt em temo que és el que és. Fixem-nos-hi: Companys i companyes, treballadors i treballadores, tots i totes. La qüestió és si fer-ho a l’inrevés resultaria massa forçat. Preguntem-nos per què: seria massa agosarat?, estaríem caient en l’extrem oposat? La resposta —em sembla— és més senzilla. Contradiu massa la norma. S’allunya massa de la manera habitual de parlar perquè entra en clara contradicció amb l’inconscient col·lectiu, que, en el fons, s’abeura encara en fonts de pur masclisme cultural.
D’altra banda, hi trobem incongruències que delaten clarament que el text negligeix, si més no parcialment, la seva intenció no discriminatòria i traspua el veritable rerefons masclista del suposat redactor i també el del destinatari perquè ni l’un ni l’altre perceben, per regla general, l’absència del femení dels mots pagats i solidaris, ni la dels dos articles masculins, els (Els treballadors i treballadores…) i als (…als de la secció quarta…), ni tampoc la del pronom els (…no els deixen…), que apareixen també només en masculí. I, és que, francament, són difícils de resoldre d’una manera àgil, caram…!
Vegem-ho, si no, a través dels dos textos alternatius següents, que —aquests sí— serien veritablement coherents, però no gaire fàcils de pair:
Companys i companyes! Les treballadores i els treballadors de la fàbrica X estem molt mal pagats i molt mal pagades i, a les de la secció quarta i als de la secció quarta, no els deixen ni les deixen ni sortir a esmorzar. Cal que reivindiquem els nostres drets anant totes i tots a la concentració d’avui! Sigueu solidaris i solidàries! (Exemple 2).
O bé:
Companys/es! Les/els treballadors/ores de la fàbrica X estem molt mal pagades/ats i, als/a les de la secció quarta, no les/els deixen sortir a esmorzar. Cal que reivindiquem els nostres drets anant tots/es a la concentració d’avui! Sigueu solidàries/aris! (Exemple 3).
La solució del problema no és fàcil perquè passa necessàriament per acceptar un de dos inconvenients totalment inacceptables: o fem la potineria que apareix a l’exemple 1 i ens avenim a fer una reivindicació de no-sexisme a mitges que serveix per a fer callar unes legitimes aspiracions d’igualtat perquè, en el fons, no respon a una veritable revisió de la nostra manera d’expressar-nos, amb el mea culpa que aquesta hauria d’implicar, o fem dels nostres textos uns engendres feixucs, absolutament il·legibles, que, poc a poc, aniran desapareixent perquè no hi haurà qui els entengui (exemples 2 i 3).
I és que el que succeeix és que, efectivament, el llenguatge reflecteix fidelment la manera de pensar d’un poble; i aquesta manera de pensar no es canvia a través del llenguatge, sinó que és a l’inrevés: el llenguatge s’adaptarà tot sol a les exigències dels usuaris i les usuàries quan aquestes i aquells comencin a modificar d’una manera real el seu pensament col·lectiu. Per tant, de moment, benvinguts siguin tots els intents de vehicular la reivindicació a través del llenguatge, però haurem de restar-hi amatents, no fos cas que ens penséssim que amb això n’hi ha prou i relaxéssim la nostra actitud de tal manera que pretenguéssim que el llenguatge fes tot sol una evolució que ha de fer la societat. No patiu: sens dubte, el llenguatge recollirà de manera natural qualsevol modificació del pensament col·lectiu quan aquesta s’hagi produït, però no espereu de cap manera que succeeixi a l’inrevés.
El 9 Nou, 20 de juliol de 1998
