Las eleccions municipals del darrer 22 de maig han marcat un canvi de cicle a Catalunya, atès l’important vot de càstig que han rebut diverses candidatures socialistes i l’augment del vot a la federació nacionalista de CiU. També cal tenir en compte l’alça del PP, l’estancament d’ERC i de les opcions independentistes més explícites, una certa estabilitat del vot entorn ICV-EUiA, sense oblidar l’accés a les corporacions municipals del grup xenòfob PxC. Ara bé, les valoracions que es puguin fer s’han de matisar en funció dels resultats de cada municipi, que són les circumscripcions en les que s’han desenvolupat les eleccions.
Han estat unes eleccions amb el rerefons de la crisi econòmica, autèntic problema central de la vida de moltes persones i famílies a casa nostra; una crisi que en part s’ha canalitzat amb l’explosió de mobilitzacions socials de descontents, anomenats “indignats”. Grups de gent més o menys articulats, que expressen la gravetat de la situació econòmica i política. La desafecció política, però, no ha impedit que la participació fos similar a altres comtesses electorals municipals.
El sistema polític ja fa anys que necessitaria moltes reformes, que no acaben d’arribar. Tot i així, l’expressió del vot segueix essent el mecanisme més fidedigne per tal de saber valorar allò que la gent vol. El dret de vot no hauria de ser mai contraposat a les demandes socials que la ciutadania manifesta en les seves concentracions ni a formes renovades de participació més directa. La democràcia requereix el vot, fins i tot més que les manifestacions i les actuacions directes. Però no es poden ignorar entre elles. La democràcia, recordem, és el govern del poble amb el poble, fins i tot quan s’articula fonamentalment com a democràcia representativa.
Els nous governs municipals han de ser fruit de bones enteses entre els diversos representants electes als consistoris, i cal que es tinguin en compte les necessitats reals de les persones. Es necessitarà molta intel·ligència per a gestionar amb èxit els recursos públics en l’època de crisi que patim, i sobretot lleialtat institucional i al país per tal de tirar endavant. La nova etapa que s’obre urgeix portar a terme discursos des de la veritat més absoluta i fidel a la realitat de les finances públiques, sense maquillatges ni mitges veritats. Ara ja no val argumentar des de l’electoralisme, amb actituds sectàries o visions esbiaixades, perquè els ciutadans volen saber tota la veritat de tot allò que ens passa.
A tot Espanya, el resultat tan favorable que ha rebut el PP li planteja un seriós problema al president del govern, que haurà de gestionar un impàs polític incòmode i una situació econòmica cada cop més insostenible. Des d’ara mateix caldrà adoptar noves mesures de reestructuració econòmica, de millora de la productivitat, de regeneració política, de sanejament de les finances públiques. I serà urgent reivindicar un encaix més just de Catalunya amb Espanya, perquè el benestar dels ciutadans d’aquest país nostre no pot ésser gestionat amb la indiferència i la confusió que hi ha hagut fins ara.
El nou cicle electoral està ubicant les forces polítiques en una nova dinàmica, planteja l’obertura i la regeneració de la vida política tal i com s’ha mostrat fins ara, i finalment posa sobre la taula les reformes estructurals que Catalunya, Espanya i els nostres municipis necessiten. Només si aquells que ens volen dirigir saben estar a l’alçada de les circumstàncies salvarem el país. És un moment crucial. És el moment de la dignitat dels catalans.
