El 22-M permet nombroses lectures i interpretacions. A nosaltres, com a entitat de la societat civil, allò que políticament ens interessa és fer una anàlisi des de la perspectiva de salut democràtica, ja que la democràcia, ara com ara, és l’única garant dels drets humans. Des d’aquesta perspectiva, ressaltem tres dels titulars de la jornada.
“El 45% dels electors cridats a les urnes, uns 2.357.341 ciutadans i ciutadanes, no van exercir el seu dret al sufragi actiu.”
“Sí que ho van fer, en canvi, 65.899 electors que van donar la seva confiança a un partit que fomenta actituds i polítiques racistes.”
“Durant la jornada electoral, uns quants milers de persones indignades segueixen acampades en diverses places del país i demanen “democràcia real, ja!”, des d’una posició apolítica.”
Certament, la combinació d’aquests tres elements, que en principi no tenen relació, però que responen a una mateixa causa, la desafecció i desconfiança envers la política de partits, genera escenaris de desconcert i de paradoxa que caldrà anar resolent si volem enfortir el sistema democràtic.
El fort abstencionisme i el col·lectiu dels indignats, l’un al costat de l’altre, són reflex d’un cansament i d’un distanciament de la ciutadania respecte als partits polítics clàssics, conseqüència d’aplicar estructures formals de democràcia precapitalista a una societat global postcapitalista. Ni aquells que s’abstenen ni els indignats no se senten cridats a participar del joc democràtic, bo i que de facto uns ho fan per passiva, i els altres per activa. Els uns castiguen amb el silenci, els altres ho fan amb casserolades, els uns són un agregat desarticulat i anònim, els altres busquen una forma de moviment social. Si els abstencionistes fessin tant de soroll com els ciutadans de les acampades, aleshores sí que estaríem parlant d’autèntica revolta social.
Quan posem de costat la concentració dels acampats a les places i els partits racistes, observem que són l’expressió d’un malestar social d’arrels molt comunes. Ambdós estan indignats i busquen parlar del sistema des de fora del sistema, però per sort de tots cerquen vies d’expressió i de canalització radicalment diferents. Mentre que uns busquen solucions col·lectives i l’aprofundiment dels drets humans, els altres construeixen un boc expiatori en la figura de l’estranger pobre sobre qui descarregar tota la ira. Llàstima que els primers evitin fer una crida massiva a votar, i els segons s’aprofitin de les urnes per legitimar-se.
Si, finalment, contemplem l’abstencionisme i els partits racistes, l’un al costat de l’altre, observem que són fruit d’un menyspreu a la democràcia, els primers des de la indiferència, els segons des de la discriminació. Ambdós gaudeixen dels beneficis del sistema democràtic, però sense tenir-hi un interès real. La democràcia és només vista com un instrument inútil, insuficient per respondre a les necessitats vitals de la ciutadania. Sort, però, que els dos milions i mig són els que s’abstenen i no sabem què pensen, i els seixanta mil vots corresponen als avaladors del racisme com a norma social. Si fos a l’inrevés, ja podríem apretar a córrer. Potser aquest risc és el que reclama prudència i mantenir colgat, de moment, el debat sobre el vot obligatori.
Tal com dèiem, però, tots tres fenòmens són símptoma d’una democràcia fràgil, que requereix la seva superació. El repte segueix estant al mateix lloc de sempre: la democràcia es basa en un sistema de partits que permeten representar les diverses opcions ideològiques a l’hora de fer front als problemes socials. Ara toca pensar en positiu, i confiar que l’abstencionisme té solució, que les acampades dels indignats seran desallotjades per voluntat pròpia i amb persones plenes d’energia transformadora, i que els partits racistes, amb una setantena de regidors, seran una anomalia que cal extingir i arraconar en els plens municipals.
Des de la societat civil, de feina no ens en falta: hem de ser capaços de pressionar els partits perquè reconnectin amb el batec del poble, hem de ser creatius i generar espais per canalitzar les energies i les idees dels indignats positius, i hem d’estar atents i denunciar, si escau, les maniobres de vulneració dels drets humans per part dels racistes. Caldrà veure si també ens en sortirem amb aquests reptes que, en certa mesura, ens depassen. Però no ens n’hem de desdir, perquè per construir democràcia, tothom s’hi ha de comprometre.
