Olors, sabors i coloraines

0
93

Feia temps que em venia de gust un àpat autòcton, al poble, no només per certes inquietuds populars manifestades després de la meva última aparició digital, sinó perquè el COS em demanava promoure el quilòmetre zero. Ara, zero del meu, amb llicència dels inscrits en el moviment Slow Food: jo parlo de les passes que he de fer per arribar a entaular-me… El cos em deia que em calia conèixer una mica més a fons el veí que tinc a la mateixa escala, abans de presentar els meus respectes als del bloc del costat.

Atrevir-me amb les cuines municipals va ser finalment fàcil: vaig convèncer a una mossa àvida d’investigació culinària perquè m’acompanyés en la tasca del cos a cos, del frec a frec, del cheek to cheek.

Va ser un vespre gustós, de temperatura agradable i jerseiet prim. Una bona brisa ens acompanyava arribant al Bonaire i mentre anàvem fent boca llegint la carta penjada a l’exterior. El COS no fa gaire que va obrir, per oferir a l’ambient municipal una alenada de bon gust.

Entrem, sorpresa! Un meu company de l’escola bàsica ens rep rialler i ens acompanya a la taula. Una cara coneguda i un lloc i una cuina per conèixer. Faig una ullada ja asseguda a taula: la decoració està molt ben cuidada, un xic chic, ben dosificat i no gens pretensiós pel meu gust. Un leitmotiv: el verd que acoloreix les cadires, part de la decoració, i també els distintius de la seva marca: el logo i les newsletters, que van plenes de clorofil·la. Trobo que tenen una línia de màrqueting molt acurada i coherent, diferent i distinta, distintiva.

03_el_gust_s_meu_COS_02En Moha ens porta la carta, ens explica un munt de coses sense pressa i amb molta amabilitat. Ens aconsella, ens guia, ens mima, ens dóna temps per pensar, atén als demés companys comensals amb la mateixa atenció, sempre amb un somriure. Som les úniques garriguenques aquella nit: una família de francesos, una parella també del país del soufflé, i una taula de russes. El meu vell amic fa mans i mànigues per entendre-s’hi, i s’entenen. Penso que tot i que em diu que fa tres mesos que s’hi dedica, hagi nascut per ser cambrer. És sens dubte dels que et fan tornar, dels del bon i autèntic savoir-faire.

La carta ens fa salivar, i la tria ens desespera, doncs són moltes les propostes que ens fan obrir encara més la gana. Pels que no volen patir triant, que estan indecisos fins al punt de no saber que posar-se a la boca, el cos tria per ells: deixeu-vos convèncer per la opció degustació. La mateixa cuinera us estalviarà la feina d’escollir 5 plats entre les diferents propostes, i el preu inclou postres i assortiment de panets: tot un festival! No us compliqueu l’existència. “Como luego existo”, com esgrimeixen a la paret del seu local.

Tenint temps i ganes de remenar entre els plats a escollir, ens vam passar una estoneta decidint i salivant. Vaig àvida d’ànec, tot i que m’arrisco a repetir el desengany de demanar-ne quan vaig visitar fa uns anys un restaurant de molta solera garriguenca.

Amb la meva companya de taula, germana gran en la vida real, ens decidim a fer un compartit d’entrada, i un plat solista després. Vinga, Moha, uns tubs de salmó i formatge fresc i un monxó amb la seva chutney. Una copa de vi per cap, negre i blanc.

La cuinera surt de la cuina. No sé si és costum de la casa, que ho trobaria un detall esplèndid, però m’envaeix un sentiment paranoic de discurs “m’han reconegut?”. La vaixella és original i cada detall està cuidat al mil·límetre. El plat entra pels ulls, però ha de passar per la boca i arribar al cervell. Frueixo de la vista i del moment. “Carne diem” que diu la paret. El moixó està lluent i dauradet, cruixent i sucoset al paladar, gustós. Es va obrint pas l’ànec, escurant-ne l’ala moreneta que unto amb el seu chutney que no és picant i que es manté anònim. Em vénen aromes de préssec, potser mango, un toc dolç i un repunt salat molt subtil.

La Laura m’ofereix un tub de salmó, jo li deixo mig moixó. Un cebollí decora el tub, fent equilibris a sobre d’uns quants ous de salmó que s’intercalen amb uns de caviar al tub veí. El plat es presenta amb tres canyeries delicades posades a sobre d’una safata allargadeta d’aire oriental. Una crema lleugera omple el caneló fi: formatge fresc i encenalls de salmó, que agraeixo no sigui fumat. Estem d’acord que hem tingut un piscolabis del tot volàtil i ensomniant, que ens prepara el cos pels plats forts.

03_el_gust_s_meu_COS_01Un magret d’ànec amb albercocs i sàlvia s’aproxima exuberant des de la cuina. Aquest cop no ha sortit la cuinera, i he observat que els primers de les altres taules els ha portat en Moha. Estrany o no, em fixo en el què arriba, un enorme magret lluent i una cinta de coloraines preciosa, que combina en harmonia amb la salsa sobre la qual reposa el meu cos d’ànec. Els alebercocs els trobo al llustre en el que suco la carn untuosa. Mmm. Unes fulles de sàlvia em confirmen l’enunciat de la carta, porten un toc original i em confirmen que és amb ella que han rostit la carn. La cinta tagliatelle que decora el plat és sublim, una preciositat molt ben trobada; me la miro i me la remiro abans de trencar-ne un tros: la vora fa becs i puja i baixa com una sanefa.

Potser per massa observació i admiració prèvia o per culpa de la meva velocitat de creuer, el plat se’m refreda de seguida. La sanguina en fred m’obliga a desgana a demanar que em revifin el magret una estona al foc. Si hagués estat calent no m’hagués importat el rare de la carn, però és bo que el cambrer demani prèviament en quin punt els comensals voldrien rebre el tall de carn. El plat se’m torna, orfe de llustre on sucar el trosset de carn que em queda, però em valc del record d’aquell gust tant afavoridor, i m’acabo la cinta acolorida, arc iris de pasta engalanada.

Des de l’altra banda de la taula m’arriba una forquilla amb rap i una salseta sublim de xerès i festucs (nom botànic del popularment conegut pistatxo). La Laura està embadalida amb la seva tria, i molt satisfeta de la combinació de colors i sabors.

Brindem pel festí de la nit, pel carne diem, pels olors, els sabors i les coloraines que ens han ballat davant els ulls i ens han delit, ens han fet créixer per dins. Jo de gran, vull tenir un cos com aquest.

Si encara no hi heu anat, és perquè no heu fet el camí fins el final, doncs com adverteixen a les parets del seu local: tots els camins porten al COS. Segui-los fins que hi arribeu; jo el tornaré a enfilar, perquè tant preuats colors, olors i sabors es mereixen més d’un cos a cos.

* * * ! (sobre * * *)

COS

C/ Bonaire 9-11, 08530 La Garriga

http://www.restaurantcos.com/

Hi podeu dinar dimarts, dimecres i diumenge, i dinar-hi i sopar-hi dijous, divendres i dissabte. Dilluns tancat. Dimecres sopars per reserves i el taller de cuina, i també us podeu emportar el cos a casa!

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada