Un dels arguments més esgrimits pels detractors de les consultes sobre la independència de Catalunya és la seva irregularitat des d’un punt de vista legal i, per tant, la seva manca de validesa política. El problema és que l’apel·lació al dret durant aquests darrers anys ha anat perdent consistència en el terreny polític. En primer lloc perquè quan s’analitza l’ordenament jurídic actual no es pot deixar de tenir en compte les circumstàncies en què es va originar. En el nostre cas concret, en les condicions en les quals es va fer la transició política del franquisme a la democràcia vigilada de finals del anys 70 del segle passat i, per tant, en les condicions en les quals es va redactar i aprovar la Constitució espanyola del 1978. En segon lloc perquè la interpretació que n’han fet aquests darrers anys els òrgans de l’Estat, teòricament independents, no han fet més que demostrar que el dret públic i la seva aplicació està absolutament mediatitzada per orientacions ideològiques dels seus protagonistes, els quals han exhibit les posicions pròpies del nacionalisme espanyol irredempt que existeix des de fa dècades per no dir segles.
En aquest context, quan es diu que cal respectar la llei i les regles del joc vigents no puc menys que recordar la meva etapa d’estudiant, salvant totes les distàncies, quan el Rector de la Universitat de Barcelona, Dr. Garcia Valdecasas, reclamava el respecte a la llei davant de les reivindicacions democràtiques dels estudiants.
El problema és que no es vol reconèixer que Catalunya ha de poder ser subjecte polític per decidir el tipus de relacions que vol mantenir amb els pobles veïns, com ha passat a totes les nacions lliures del món. Aquest és el principi polític i jurídic originari a partir del qual s’han d’establir les regles del joc.
Mentre això no sigui acceptat, la societat catalana haurà de manifestar-se pels mitjans que sigui, sempre pacífics i respectuosos, però amb la voluntat de fer adonar de la necessitat que si no es transcendeix la legalitat espanyola establerta el 1978 i la seva aplicació, i que si els representants polítics al Parlament de Catalunya no s’atreveixen a prendre algunes mesures unilateralment, no serà possible copsar quina és la voluntat política majoritària del poble de Catalunya. Perquè, com ja s’ha dit en altres ocasions, la pregunta que es fa a les eleccions a les quals es presenten els diferents partits polítics no es pot confondre amb la pregunta prèvia que s’ha de fer per saber quin ha de ser el marc institucional a partir del qual serà possible realitzar els diferents programes.
