Quan era jove (més jove del que ho sóc ara), solia pujar pel carrer de la Dagueria amb diferents amics i amigues per ficar-me al súmmum de la felicitat. L’altre dia se’m va acudir enfilar-m’hi amb la Laura després de deu anys d’absència, tota encuriosida, per corroborar que el Bliss seguia estant al mateix lloc.
No recordo la cara de l’amo ni la cara dels cambrers; potser el lloc ha canviat de mans vint vegades des d’aquell temps ençà, però sembla, almenys des de fora, que tot està com estava. El lloc és petit i la zona més lounge (un graó que baixa, sofàs, tauletes de cama curta, més de tu a tu, zona de debat o de lectura) està plena, així que seiem amb els comensals tot i que no manifestem una intenció clara de sopars de tres plats i llarga sobretaula.
Comencem el preludi: vi, posades al dia. Fem poca fressa però molta feina. La zona de menjador està mesurada al mil·límetre; l’espai és comptat i les taules també. Una barra grossa separa el local de la cuina. Hi veig un microones, molt blanc. Un microones? Per coure-hi felicitat?
El preludi ens obre la gana; busquem àvides alguna opció ràpida a la carta per fer callar el cuquet, que ja es queixa. La quiche d’espinacs amb amanida ens sembla una bona tria tenint en compte el rellotge i la butxaca. El cambrer és atent i ens somriu, ens demana si volem més vi.
Al cap d’una estona (per sort no he sentit dringar el microones) ens arriba el plat: una composició fifty-fifty de boscatge i quiche verda, molt verda. El boscatge és d’amanida variada, algun tomàquet, pastanaga i no recordo si alguna cosa més. No ho recordo perquè la verdor de la quiche em distreu per moments: és molt compacta i molt verd fosc! Em pregunto si aquesta amalgama gens heterogènia, feixuga i vegetal, tindrà gust de nou moscada, si estarà perfumada amb algun ingredient no identificable, si em portarà al súmmum. Hi punxo la forquilla, que entra amb recel. Hi dono un parell de voltes fent girar hàbilment el canell, exercint una mica de pressió. La forquilla lluita contra els tentacles i les arrels, contra la fibra que em recorrerà el cos; vinga som-hi, cop de gràcia, tall de ganivet, ja és nostra! Obro la boca, la flaire d’espinacs ja m’omple el paladar i encara no s’ha produït el contacte… Tres, dos, un… Faig anar els maxil·lars, les dents s’embruten, la llengua es sorprèn: no hi ha nou, no hi ha ni ou! La vista no em traïa, la llengua em confirma el temor: l’amalgama es manté com a guanyadora, no hi ha espai per a altres ingredients temorosos. Sembla que la massa verda ha engolit llet i ous, sal i pebre, no en queda res. La massa és tímida, però agraeixo que no aparegui com a segon obstacle compacte contra el qual cal brandar el ganivet en feixuga batalla. És, sens dubte, la quiche d’espinacs més d’espinacs que m’he trobat mai. En aquest sentit, xapó, perquè és de fet una quiche d’espinacs. D’espinacs amb espinacs, amb espinacs en sintonia. Em desil·lusiona la manca de sorpresa, però perdria tot litigi: és sens dubte el que es podia esperar, sinó l’haguessin titulat “Quiche seca de verduretes confitades, a l’aroma de canyella i tòfones del Vallès”. Ara, que els ous i la llet han pres segon terme, o fins i tot un paper de protagonista secundari tant ínfim que fa pena i tot. Malgrat això, com deia el meu avi: “se puede comer”.
En una arrabassada per un rampell nostàlgic, penso que els daria un dos. Perquè avui el sopar no ha sigut el súmmum però he sigut prou feliç, i pels records que em porta el seu molt bon raconet i la bona selecció de tes que llueixen a la carta.
No tenim temps per a gaires investigacions més; el tren ja xiula i el vi se’ns ha acabat. Ens posem en marxa mentre la verdor es va obrint pas baixant pel tub digestiu, recorrent-nos el cos i les fulles, pura clorofil·la.
Sortim amb pressa, però faig una llambregada a la barra, que sembla deserta de paperassa. Així doncs, deu anys després, sembla haver desaparegut la targeteta de visita que mostrava el seu eslògan i el seu nom separats per un asterisc. Han passat uns anys i segueixen sense tenir una pagina web pròpia; una mica rònec pels temps que corren. Potser no els agrada ser trobats; prefereixen que els busquin nostàlgics com jo, per comprovar que el Bliss, malgrat els anys, segueix estant al mateix lloc. Perquè tots necessitem una mica de felicitat, i la volem descrostar dels racons amb les ungles, si cal, encara que no arribem al súmmum.
Puntuació ** (sobre ***)
Bliss
Plaça Sant Just, 4
Barcelona
