Com és que uns som despresos i no esperem res, i d’altres estem mirant sempre què donem per rebre alguna cosa a canvi?
En alguna ocasió, amb amics, ens hem trobat que ens ha tocat pagar la consumició perquè no porten la cartera o no han tret diners. Cap problema pensem, un dia, és un dia. Quan això es repeteix sovint acabem aprenent a dir no.
A vegades la tècnica és més refinada i pot passar que et mostris generós per aconseguir alguna cosa.
Com funciona? Has d’oferir en funció del que vols aconseguir. Has de fer-ho sense que els altres se n’adonin. Tens un conegut que té una segona residència i tu vols que te la deixi per passar-hi uns dies. Comences per convidar-lo a sopar a casa. El primer dia no dius res. Després de convidar-lo diverses vegades i anar agafant confiança, li demanes: “M’agradaria anar uns dies a la Cerdanya, em deixaries la casa?” L’altre tindrà dificultats per dir-te que no. L’has tractat bé i aconsegueixes que et deixi la casa. La manera d’aconseguir-ho pot ser planificada o no, en funció de com siguis. Però sigui com sigui, la relació és d’igualtat.
En altres ocasions els intercanvis funcionen d’una altra manera. Per exemple, a nivell mundial. Es donen relacions comercials, acords i intercanvis. Però quan hi ha situació de crisi i la relació que s’estableix no és d’igualtat, el tema canvia.
L’exemple de Líbia posa de manifest aquestes maneres. En Gaddafi s’ha fet d’or amb el petroli, a nosaltres ens ha anat bé. No ens ha preocupat que tingués negocis arreu del món i que els libis anessin amb una sabata i una espardenya. De cop, una revolta, el petroli perilla i el preu puja. Moren centenars de rebels. Ja tenim excusa. Oh! Pobres libis, hem “d’ajudar-los”. Enviem els nostres avions. Ara, en Gaddafi, és un monstre. És cert que no és legítima la seva actuació, però la nostra primera relació comercial i l’interès pel petroli ha legitimat el poder del dictador.
En altres catàstrofes naturals, com a Haití, la intenció és la mateixa. Noam Chomsky o Naomi Klein en parlen en diversos llibres publicats. Es pretén fer creure que s’ajuda, però darrera hi ha la maquinària de la indústria, del capital.
No descobreixo res, però volia escriure-ho perquè no s’hi val que ens enganyin i ens facin creure que els nostres representants polítics són germanes de la caritat o defensen els drets dels oprimits davant de dictadors, com si no hi tinguessin res a veure.
No som països generosos, sinó interessats. Som mercaders. És això el que volem ser i per això el món està com està. No ens enganyem. Hauríem d’aconseguir dir les coses pel seu nom, alliberar-nos del capital i deixar la doble moral. Després, demanar perdó. Mentre els que ostenten el poder i el diner puguin fer i desfer no canviarem la nostra manera de relacionar-nos i serem corresponsables del que passa.
Quina mandra ! Com que de moment vivim bé… Va! Deixem-ho per un altre dia.
