Semblaria que no cal insistir en temes que fa anys estan prou debatuts i aclarits però, arran de la sentencia del Tribunal Suprem, potser val la pena tornar a tractar el tema del bilingüisme a Catalunya i dels programes d’immersió lingüística a l’escola. En primer lloc cal posar-nos d’acord sobre què entenem per bilingüisme perquè algunes posicions, de vegades, semblen voler indicar amb aquesta defensa del bilingüisme una manera de convivència lingüística que consisteix en què una part de la població ha de conèixer les dues llengües i una altra part només cal que en conegui bé una, la qual cosa implicaria una societat que no promou el bilingüisme sinó la discriminació lingüística d’una part de la ciutadania. En segon lloc la immersió lingüística és pròpiament un mètode que consisteix a escolaritzar els nens i les nenes en una llengua diferent de la parlada a casa quan aquesta, la parlada a casa, és socialment dominant i està assegurada.
Es parteix de la base que una llengua s’aprèn usant-la i no només com una assignatura. El mètode preveu que a mesura que es va avançant en els cursos es van incorporant matèries en l’altra llengua, la dominant, de forma que en acabar el període d’escolarització obligatòria els nois i les noies coneguin correctament les dues llengües. Les anàlisis d’avaluació de la comprensió i expressió oral i escrita en l’alumnat que ha seguit la immersió lingüística en català durant els darrers quinze anys, demostren que el coneixement de la llengua castellana a Catalunya és igual o superior als de la resta de l’Estat espanyol. Justament la llengua que encara presenta deficiències de coneixement és la catalana en uns temps en què el marc ambiental i social és determinant i la llengua dominant, la castellana, és àmpliament present.
Respecte a quina és la llengua dominant i quina és la minoritzada històricament per raons polítiques, només cal comprovar la difusió dels diaris, televisions o ràdios en les dues llengües o conèixer les mesures que políticament s’han pres en el curs de la història per minoritzar o fins i tot eliminar la llengua catalana.
Una darrera constatació. Recentment, Mariano Rajoy va declarar que ell creia que en les qüestions lingüístiques no s’hauria d’intervenir políticament i deixar que les coses funcionessin amb espontaneïtat. El Senyor Rajoy deu ignorar que a Catalunya es parlen actualment més de dues-centes llengües i que la Constitució Espanyola, en l’Article 3.1 preveu que “el castellano es la lengua espanyola oficial del Estado” . Declarar una llengua oficial, no és una mesura política?
