Em comentava la Pippi que no desparava taula, embolicava les tovalles amb tots els plats i ho desava al bagul. I jo li deia que d’aquesta manera no es pot viure, que les coses han de tenir un lloc. I és que, ja el té, el lloc… em va dir.
La Pippi dibuixa un món imaginari que invita a entrar-hi. Clama per tenir les coses com a ella li plau i fer coses sorprenents, compartint l’experiència amb altres nens. Una mostra de llibertat, creació i amor en societat. En una conferència, fa pocs dies, es va citar que les persones busquem un espai al món que permeti l’intercanvi de saber, experiència i vivències. Així, el que fem dóna sentit a la nostra vida i decidim quedar-nos-hi. Si no és així, seguim buscant fins a trobar el lloc que ens aporta significat.
Contràriament a això, he conegut persones que es preocupen molt per l’ordre i es fan antipàtiques. Fent l’estereotip, són persones meticuloses, estrictes i defensen que l’ordre és bàsic. Què té de divertit endreçar? Què aporta l’ordre a les relacions? I a la creativitat? Per què el desordre de la Pippi és simpàtic i evoca la felicitat? Potser perquè hi ha passió? I qui diu que ordre o desordre vol dir èxit forçós. On és la clau.
Si parem atenció, alguns invents i idees s’han creat en garatges, possiblement caòtics, on les normes les ha posat l’inventor. Els inventors, els creadors, són infants, infants-adults o infants-vells, però al cap i a la fi, infants, imaginatius, desacomplexats i lliures… Les criatures, amb pares i mestres generosos, que els guien, que parlen amb elles, que els eduquen i no s’obsessionen per l’ordre, que els cedeixen un espai en el que puguin materialitzar el que passa per la seva ment, els estan permetent adquirir habilitats per a la creativitat i la imaginació. Possiblement en el futur identifiquin el desordre amb la possibilitat de crear. Identifiquin desordre amb pregunta i desenvolupin la resposta.
I així, veus que jugant, del caos, surt un coixí que serveix de filla, un llapis que fa de termòmetre, una escombra de cavall i uns botons de monedes… la resta de coixins es converteixen en alumnes d’escola, que miren embadalides la mestra.
La pregunta és d’on ve la curiositat, la motivació… el cuquet per crear. En ocasions no queda més remei, perquè l’alternativa és l’avorriment o la fam. Però sabem que els nens, les nenes, naixem curiosos i creatius. Com és que de cop i volta perdem aquest instint?
Tot per què un dia em va dir “com faig que els alumnes es portin bé? No sé com dir-los-ho. Si no es porten bé els poso més deures, perquè vegin què passa si no fan el que toca. I és que els nens d’avui en dia són molt difícils, abans això no passava. Tenim un munt de feina… Jo ja els ho dic, però no són conscients del que els espera fora”.
És a dir que, alguns, eduquem des de la por del què ens espera. I què ens imaginem que ens espera?
Amb tots els matisos, i ampliant l’exemple, en moltes ocasions, la indefensió de mestres, alumnes i pares davant del sistema educatiu i dels seus objectius curriculars, és gran. On són l’avaluació dels objectius que mesurin el creixement dels nens com a persones i les seves habilitats relacionals, a més de les tècniques? I quins canals té el sistema per avaluar els seus equips docents, per a què formin persones crítiques? Persones que creïn nous sistemes productius i no que els eduquin per a què encaixin en el sistema productiu? L’escola és el principal lloc, on tots (mestres, nens i pares) hem d’anar-hi a aprendre a ser feliços, fent el que fem. Després la vida ja ens durà frustracions, però possiblement siguem capaços de sobreposar-nos, si la nostra infantesa ha estat productivament feliç i no productivament frustrant. L’escola, com a model, no ha de ser un centre de programació de cervells, de robots, per a nodrir el sistema productiu. És això el que ens imaginem que ens espera. No podem imaginar una altra cosa?
