Actualment, omplir un cinema sembla quasi utòpic, quelcom impossible. Contades són les ocasions en les què, aquests últims anys, les taquilles han penjat el cartell d’“entrades esgotades”. Ni amb pel·lícules com la més taquillera de la història, Avatar, hi ha hagut manera d’alleugerir, encara que sigui en petita mesura, la crisi que pateix el sector, que compta amb una gran capacitat d’acció, proporcional a una imaginació tan minsa com condemnatòria a l’etern patiment. La falta d’iniciatives és tan evident que quan se’n dóna una, aquesta té un èxit, quasi sempre, rotund. I Rotunda i avassalladora és la resposta que ha obtingut el projecte del cineasta Nacho Cerdà, que ha esdevingut en tan sols tres mesos una cita ineludible per a molta gent. Concretament, més 1800 persones són les que, una vegada al mes, omplen el que és, si no m’erro, el cinema amb més aforament de Catalunya i si no el més gran, dels més grans de l’estat espanyol; el Cinema Urgell.
I què s’hi fa? S’hi fa una doble sessió revival, amb els grans èxits de les dècades dels setanta, vuitanta i noranta. La última, Terminator de James Cameron seguida de Scarface, el precio del poder de Brian DePalma. El cas és que no només és una oportunitat de gaudir de dos fantàstics títols a la gran pantalla en versió original; es passen fins i tot tràilers de l’època, i és en definitiva una festa cinematogràfica. Impagable és sentir a quasi dues mil persones cantant a l’uníson la famosa melodia de Movierecord quan aquesta apareix presentant el film, impagable és aplaudir juntament amb quasi dues mil persones l’escena de Terminator en la què Arnold Schwarzenegger pronuncia la cèlebre oració: “I’ll be back”, i impagable és el fet de comprovar que aquesta crisi és també una crida a noves iniciatives, imprescindibles en un moment en el què no només les sales de cinema, sinó també el sector del DVD, etc., passen per una situació delicada. De fet, fa poc em vaig assabentar de que dues potents distribuïdores, la catalana Filmax i la sucursal espanyola de la nord-americana Universal, han tancat. És en moments com aquests en els que la imaginació i la innovació sobresurten. És en un context com l’actual en el que qui té una bona idea, té tant al seu favor com una multitud àvida de noves propostes.
Sessions com les organitzades per Cerdà, esdeveniments promoguts per cineclubs, festivals de cinema de menor o major envergadura, etc., són alternatives reals i interessants per a veure cinema i alhora potenciar-lo. Voluntat no en falta, i ganes tampoc, i sembla que això ho tinguin més clar els assistents i, en general, el públic de la industria cinematogràfica que aquesta en sí, que resta –sobretot el sector de la distribució i la exhibició– en una actitud massa passiva i s’entesta en repetir fórmules sense cedir ni un centímetre a la innovació per un temor que li impedeix mirar més enllà i que l’encasella en la fal·làcia del victimisme. I és que, com encertadament deia al respecte Eduardo Cortés, director de Buried, fa pocs dies, “en el mateix instant en el que deixem de queixar-nos comença l’oportunitat de canviar les coses”.
