Buscar una nova manera d’entendre el món és necessari per a poder viure una realitat diferent. La passió que sentim per veure una quantitat positiva en el compte de resultats és descoratjador, sembla la meta de la nostra vida. Sentim com el poder ens corre per les venes i pensem en allò que materialment podrem fer com si fóssim éssers superiors, en un món asmàtic.
Hi ha una frase que es diu seriosament i que és: “aquest es pensa que vivim de l’aire”. Paradoxalment, aquesta frase està agafant cada cop més sentit, a causa dels nivells de contaminació als que estem arribant i que, per tant, ens deixen sense aire net per respirar i, en conseqüència, viure. El nivell de benestar que hem aconseguit (la majoria al primer món) és directament proporcional al ritme de lapidació de recursos.
En aquest context, veiem com l’interès dels grans grups econòmics és fer-se amb el mercat de les noves energies. El cas més clar és el que estem patint amb la planta de cogeneració d’energia de biomassa de la Garriga. Una empresa privada explotarà un negoci amb capital públic, és a dir, nostre. Una part dels habitants del poble s’ho miren amb recel. Hi ha malestar i debat a favor i en contra. Però aquest no és el problema, això és la conseqüència d’un mal enfocament. A la nostra societat, l’energia és quelcom al que, pagant, tothom té dret. Però, enlloc de fer-ne un projecte públic i que tothom en participi, l’administració ho deixa en mans d’una empresa, que hi tindrà interès, mentre sigui negoci. La diferència és aquesta, a l’empresa subministrar energia li pot interessar, però principalment mira el compte d’explotació. Si el número surt, tot és fantàstic, però si no surt, se’n va a un altre lloc a buscar negoci i l’energia ja la farà un altre. Del tot legítim, però mancat d’ètica.
D’altra banda, tothom té dret a l’energia, però els diners públics no li donen dret a tenir control sobre el subministrament, i sobre els guanys del negoci. D’això ja ens n’encarreguem uns quants que sabem com va, tu treballa i paga impostos, o sinó t’embargo els comptes. A més, per la força. La qüestió és que a nosaltres, els ciutadans, sí que ens interessa d’on ve l’energia i com s’aconsegueix. Per això li trobem sentit a tenir una caldera que ens doni escalfor o electricitat. Aquest és el nostre compte de resultats, és directament el producte que aconseguim, no el guany que traurem de vendre l’energia. S’ajustarà la producció al consum, per tant serà una producció sostenible. A diferència, l’empresa produirà per vendre a la xarxa i en traurà un rendiment que nosaltres no veurem. Deixarem espai públic, requalificarem i patirem les conseqüències de la producció industrial i la contaminació ambiental (acústica, de l’aire i del paisatge).
Si el missatge és ecològic, el nivell de producció de la planta demana una quantitat de fusta que l’orografia dels boscos del voltant en dificulta l’extracció respectuosa amb el medi. Per tant, pot arribar a venir d’altres indrets i l’objectiu ecològic perd sentit. Aleshores, quina credibilitat té el projecte? Realment, si es vol fer energia i parlem de sostenibilitat, el millor no és vendre-la a la xarxa, sinó distribuir-la al mateix poble. Si el projecte fos aquest, possiblement estaríem engrescats eliminant les calderes de gasoil, que contaminen com una mala cosa i el poble n’està ple.
Amb 15.000 milions d’euros de subvenció, que és el que rebrà el projecte, es podrien plantejar diverses opcions. Des de petites centrals de biomassa per barris, emplaçades en la proximitat dels diferents equipaments públics, a plaques solars o tèrmiques.
Amb el que ens sobrés, podríem fer una sardinada. Però les coses no són així i la modernitat està mancada de sentit comú. Com més va, més grans són les infraestructures i més desvirtuat queda l’ésser humà, l’entorn i el planeta.
Mateu Boldú
