Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès

No ha de quedar cap traça dels nostres enemics. No ens podem acontentar de matar-los. Hem d’esborrar-ne els noms. Ningú se’n recordarà. És la sanció absoluta. Traiem els seus llibres de les biblioteques. El seu pensament deixa d’existir.

J.M. Guenassia. El Club dels optimistes incorregibles (2010).

Aquesta sentència tan terrible surt de la boca d’un dels personatges de la novel·la de ficció de Jean-Michel Guenassia, titulada El Club dels optimistes incorregibles. Fa referència a les purgues que es dugueren a terme a la Unió Soviètica durant l’etapa stalinista. Els règims totalitaris es caracteritzaren per la seva voluntat d’eliminar tot intent d’oposició al règim amb els mètodes més temibles. No n’és pas una excepció la dictadura franquista que, durant 40 anys, aplicà una repressió continuada sobre la població catalana i espanyola. La sanció absoluta, esborrar la memòria i la història del nostre país com a nació i d’una part de la seva població, també formava part dels seus mètodes. Josep Benet ho anomenà genocidi cultural contra Catalunya.

La veu dels republicans que l’any 1939 hagueren d’exiliar-se per escapar de la repressió imposada pel règim franquista fou silenciada de forma sistemàtica. No ens ha d’estranyar, tenint en compte la consideració que mereixia aquest col·lectiu en l’entorn franquista. En un article aparegut a La Vanguardia Española el 9 de febrer de 1939, en els moments àlgids de l’èxode republicà cap a França, eren considerats pels portaveus del règim com “lo peor de España, los que no pueden esperar perdón”.

Malauradament, aquest silenci no es trencà amb la transició, en la qual els exiliats jugaren un paper pràcticament marginal. Han hagut de passar més de dues dècades des de la mort de Franco perquè la nostra societat es comenci a interessar pels testimonis, les experiències i la història d’una generació que fou arrancada violentament del seu país, però que mai va perdre l’esperança de retornar-hi en un marc de llibertat i democràcia. Com és evident, molts exiliats moriren en terres estrangeres, enyorant el seu país i l’època daurada que fou dinamitada pel cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Durant els darrers deu anys hem viscut un intens procés de recuperació de la memòria històrica. Els ciutadans han mostrat el desig de conèixer la història del seu país i això ha impulsat l’aparició de publicacions especialitzades i de divulgació, la realització d’exposicions o conferències, i tantes d’altres iniciatives a l’entorn del nostre passat més immediat, especialment aquell silenciat a consciència per la dictadura franquista.

És en aquest context que s’emmarca l’obra que serà presentada aquest divendres 11 de febrer de 2011 a les 20h a la Biblioteca Núria Albó de La Garriga, titulada Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès (Cossetània, 2010). Es tracta d’un diari escrit l’any 1939 per l’exiliat Josep Rubió i Cabeceran mentre va estar internat al camp de concentració del Barcarès, a les platges del migdia francès. Puc dir que he tingut l’immensa fortuna d’encarregar-me de l’edició d’aquesta obra, així com d’escriure una introducció històrica que precedeix el text. Encapçala l’obra el pròleg del Dr. Antoni Segura i Mas, director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, institució compromesa amb el procés de recuperació de la història del nostre país i impulsora d’aquesta publicació.

El diari Camp Definitiu descriu de forma fidedigna i original la vida quotidiana al camp de concentració del Barcarès, que acollí uns 80.000 excombatents republicans exiliats. No es tracta d’un document en el qual l’autor parli solsament dels seus sentiments o experiències personals, sinó que ens aporta una descripció precisa i de primera mà de la vida i l’organització del camp de Barcarès així com de les relacions socials que s’establiren entre els exiliats que hi foren internats en els mesos immediatament posteriors a la fi de la Guerra Civil a Catalunya. A diferència del que succeeix sovint, es tracta del testimoni d’un soldat republicà sense responsabilitats polítiques d’alta volada, i per això és molt més representatiu del col·lectiu d’exiliats anònims que es varen veure obligats a travessar la frontera amb França el febrer de 1939. Cal destacar també el to i estil literari emprat per Rubió. El relat desprèn optimisme, malgrat les duríssimes circumstàncies en les que fou escrit. Amb l’ús de l’humor i l’ironia, critica de forma punyent les situacions experimentades, però també n’extreu sempre la part més positiva. Amb la seva ploma Josep Rubió va crear un món paral·lel dins les mateixes filferrades, on la dignitat humana no es veiés totalment anorreada. L’objectiu era no embogir, com els passava a tants d’altres refugiats, sobrepassats pel drama de la pèrdua de la guerra, l’exili i la vida misèrrima als camps de concentració.

Sens dubte, Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès aporta un testimoni que enriqueix el nostre coneixement de l’exili republicà de 1939. La publicació d’aquesta obra contribueix a anul·lar aquella sanció absoluta que pretenia deixar-nos sense una part del nostre passat i la nostra història, donant veu a aquells que han estat silenciats durant tantes dècades. Em plau convidar-vos a tots a descobrir aquest petit tresor bibliogràfic, en la presentació que tindrà lloc el proper divendres 11 de febrer a les 20:00h a la Biblioteca Núria Albó de La Garriga.