Tant de bo!

0
141

El fàcil en una producció amb baix pressupost i altes pretensions econòmiques, i encara més si es tracta d’un film de ciència-ficció, és anar pel camí de propostes com Skyline (Colin Strause, Greg Strause, 2010); molts efectes especials, molt poc guió, i la quantitat d’acció que calgui per a omplir noranta minuts de metratge. El fàcil, com passa amb molts dels antecessors, és aclaparar a l’espectador amb un non-stop d’explosions, persecucions, sang i aliens per a què passi una hora i mitja d’entreteniment igual d’amè com d’irrellevant, fet que és sens dubte tan positiu com ho és que de cop i volta una obra ens sorprengui no pel triple mortal que fa el cadàver d’una víctima dels extraterrestres si no per l’interès que, de sobte, copa un pla singular, o una escena suggerent.

Això mateix és, precisament, el que ofereix el film que avui tractem, que segueix l’estela de la interessant District 9 (Neill Blomkamp, 2009) i ens endinsa en el territori fronterer entre Mèxic i els Estats Units, unint així una temàtica social real amb una ficció extraterrestre que desemboca en un resultat original, fresc, i sobretot molt ben tractat. Si a District 9 l’acció es donava a Sud-àfrica i es creava un paral·lelisme amb el conflicte de l’Apartheid; uns alienígenes desorientats i marginats que servien de perfecte metàfora, a Monsters esdevé una odissea creuar una frontera custodiada per éssers d’un altre món que compliquen encara més, si cap, els intents d’arribar als Estats Units de la parella protagonista. Les temptatives d’aquests davant una situació tan fràgil els fan desembarcar a terra de ningú, i la desolació és tan palpable com suggerent, sense excessos ni grans cops d’efecte. Això és; l’ambientació és en tot moment suspensiva i els escenaris, meticulosament dissenyats, inspiren una atmosfera bèl·lica, de guerra contra quelcom indeterminat, confús, a on hi falta l’oxigen.

I és que si alguna cosa es pot dir d’aquesta pel·lícula és que malgrat tocar un tema tan complex, amb un plantejament tan arriscat, sap contenir-se, sap extreure’n una aventura minimalista, exprimint cada recurs i aprofitant tot el seu suc, jugant amb una ambientació claustrofòbica i la constant incertesa que això suposa als personatges, que passegen per un llargmetratge artesanal i orgullosament auster.

Per altra banda, no podem passar per alt que es tracta de la òpera prima del seu director, el britànic Gareth Edwards, i com ja passava amb M. Night Shyamalan amb El sisè sentit (1999) –encara que en aquest cas no era la seva primera pel·lícula–, es destapa com a més que notable cineasta. De fet, la comparació amb aquest ja consagrat realitzador no és casualitat; Monsters és un film que bé podria haver filmat Shyamalan per la seva similitud a obres com Senyals (2002) o L’incident (2008), en les que també s’exploten les petites històries dintre d’un marc visiblement grandiloqüent com a fórmula narrativa, però que afortunadament firma Edwards i amb això prescindeix, segurament, de la càrrega ètico-moral que tan li agrada incorporar als seus films a Shyamalan.

Sigui com sigui, si l’austeritat és una virtut, aquesta és una pel·lícula incontestablement virtuosa, i si la suggestió és un do tan valuós com escàs al cinema actual, aquest film és una grata excepció i una declaració d’intencions positiva i necessària, un contrapunt que tan de bo tingui la seva continuïtat i tant de bo també que el seu director, al que segur li plouran potents ofertes per produccions nord-americanes, no acabi cegat pels dòlars.

Tariq_Porter_01

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.