De simplificacions i tòpics

0
205

Quan hom descriu vivències des de primera persona, ho fa, òbviament, des del punt de vista més subjectiu possible. De fet, segurament no hi ha fórmula narrativa basada en la realitat amb més dret a la subjectivitat que la autobiografia; cadascú capta el sentit de llur vida amb total llibertat, sense més acotacions que la pròpia interpretació dels fets que s’han viscut.

La cosa canvia quan aquestes vivències es narren des de tercera persona i no estan directament dictades pel seu protagonista. El punt de vista varia, i la llibertat amb la què un autor o autora podria firmar la seva autobiografia esdevé una llibertat, molt més coartada, d’aquest segon narrador, que si bé s’ha de regir forçosament per uns fets concrets i irrefutables, té en el seu poder la capacitat de conduir o tergiversar les esmentades interpretacions, portant-les –més o menys voluntàriament– a un port o a un altre.

Com a clar exemple cinematogràfic tenim l’arxiconeguda figura del Che, enaltida per uns (que serveixi el moderat i recent biopic de Soderbergh, 2008) i rebaixada per uns altres (per exemple Che!, de Robert Fleischer, l’any 1969). El mateix passa amb tants altres personatges que, pel seu poder d’influència, han estat traslladats a la gran pantalla o a qualsevol altra vessant per a una finalitat determinada, transgredint en qualsevol cas la pura expressió artística per a influenciar en l’opinió pública.

Amb això, la pel·lícula que avui tractem és El último bailarín de Mao –a la cartellera del Cinema Alhambra d’aquesta setmana– que, tot i que no es pot dir que sigui una obra política o pamfletària, sí que es pot apreciar una clara complaença dels seus narradors de cara a un context històric tan complex com ple de matisos, com ho són els anys setanta, en plena Guerra Freda. I és que la descripció del món occidental, així com del país nord-americà dels Estats Units, és més que amistosa, més que afectiva, cosa que deriva en una inevitable situació en la que es facilita a l’espectador a diferenciar entre quelcom tan bàsic i irreal com els bons i els dolents de la pel·lícula. La història d’un noi xinès, ballarí clàssic, i la seva aventura i descobriment del món capitalista al país de les oportunitats esdevé una desventura quan el seu país d’origen, la Xina, el força a tornar, negant-li romandre a l’escola de ball de Houston, que li dóna la oportunitat de convertir-se en un professional de ressò internacional.

Aquest plantejament, basat en el relat del seu protagonista, decau pel sintetisme amb el què el director, Bruce Beresford, l’exporta a la gran pantalla. No es tracta de buscar-li tres peus al gat, ni molt menys de posar en qüestió uns fets verídics, però fóra bo, sobretot en aquest tipus de propostes, procurar afegir ingredients a la obra en comptes de treure’n, per a enriquir-la amb unes tonalitats grises que aquí manquen, resultant finalment un film massa tòpic i descafeïnat, una pel·lícula “que s’ha fet mil vegades” en paraules del crític Nando Salvá.

Tanmateix, i més enllà de l’argument, s’ha d’apuntar també que formalment és molt correcta, amb unes actuacions creïbles i ben portades, una fotografia tan sòbria com acord amb el conjunt, i una banda sonora que no es pot qualificar d’original però que compleix sense ostentacions. Més remarcable, i sens dubte el millor de l’obra, és la direcció artística, que sap explotar bé la vessant estètica, oferint uns estimables traços de ballet, amb coreografies i espectacles que aporten personalitat a un conjunt que, malgrat podria haver-se evitat, n’està necessitat.

Tariq_Porter_01

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.