A La Granja, des de fa uns mesos, estan remodelant el pati i sembla que ja l’estan enllestint. A banda d’haver-nos tret el sauló (de moment em guardaré l’opinió sobre aquest tema per por d’atacs directes a la meva jugular) crec que ens han tret una cosa que ha marcat més el nostre passat. M’explicaré.
Per una d’aquelles casualitats va caure en les meves mans una foto aèria de la Garriga que deu datar de finals dels anys 70. En aquesta s’hi veuen coses força curioses: la plaça del Silenci travessada per un carrer (la continuació del carrer Castell, suposo), una escola Puiggraciós que queda al límit del poble, l’Hospital Asil sense “l’antic CAP” ni cuina, una plaça de Can Dachs sense l’edifici del darrere de l’Ajuntament (allà on està la sala d’exposicions)… però hi ha sobretot una cosa que m’ha cridat l’atenció: la plaça de l’Església. A banda d’haver-hi cotxes aparcats enmig, és a dir, sense la plaça pròpiament dita, sí que hi ha una cosa que ara no hi és. És una cosa que ha desaparegut sense fer soroll: la cabina de telèfon!
Les cabines, elles que havien estat inspiració en pel·lícules com la d’Antonio Mercero i protagonitzada per José Luís López Vázquez, elles que havien sigut receptacle passiu i discret de l’escalfament furtiu de parelles d’enamorats, elles que havien estat escenari d’acudits on 10 xinesos deixaven sol a un porter, elles que tan han fet en l’imaginari col·lectiu i que tan han decorat els nostres carrers, estan desapareixent.
Primer es van fer més discretes, passant del vermell llampant a un gris metal·litzat més discret, després es varen fer més petites i obertes, d’uns colors verd i blau dignes d’un consell de guerra, on ja les parelles no tenien intimitat i on els xinesos ja no podien jugar a futbol ni en López Vázquez no s’hi podia quedar tancat… poc a poc perdien protagonisme i es feien gairebé invisibles als ulls del ciutadà de peu. Però elles, orgulloses, símbols del passat, resistien com, amb la nostra infidelitat, les abandonàvem per uns aparells cada cop més petits i molestos: els mòbils.
Ara, amb la remodelació de la plaça, una altra cabina ha desaparegut sense fer soroll, sense que ningú s’hi encadeni perquè no desaparegui, sense que ningú hagi preguntat on l’han replantada, sense que cap busca-saulons apel·li a la identitat del nostre poble amb un “salvem el centre” per la pèrdua d’un símbol que va veure com a la plaça hi posaven sauló, impassiblement, acceptant els canvis que succeïen al seu voltant. Que injusta és la nostra memòria i que ingrats som amb aquella que tants cops hem fet servir a canvi de dos duros mal comptats per deixar-la allà, plantada, en busca d’un altre client!
Des d’aquí, el meu homenatge a la cabina desapareguda. Començaré a lluitar per a que li posin una placa en memòria seva (ara que es veu que van barates). No sé com li faré arribar aquest missatge; em semblaria una indelicadesa trucar-la amb el mòbil que la va matar. Potser li faré senyals de fum, ara que sembla que amb La Planta d’això no en faltarà.
Descansi En Pau.
