Aquest 2011 vull que comenci amb un bon regust de boca. A partir d’ara hi haurà un espai consultori dins el nostre popular mitjà digital al qual us podreu dirigir per tal de preguntar o demanar tot el que se us acudeixi al voltant del món de la gastronomia: el Racó de l’Etrúria.
El Racó de l’Etrúria pretén ser una cuina oberta a tothom. Jo intentaré, des dels seus fogons, respondre el que em pregunteu (a través dels comentaris de cada article o bé al correu electrònic de elracodeletruria@lagarrigadigital.cat), donant-vos la informació o suggeriments sobre els vostres dubtes culinaris. La idea no és fer un receptari, sinó esvair dubtes i ajudar-vos en el que pugui a cuinar i entendre millor la cuina.
També hi aportaré el meu propi Menú, que no serà en forma de receptes, sinó en forma del que he anomenat Plat del Dia i on diré la meva opinió sobre algun tema del que es cou a les cuines o als mercats en general, i crear, perquè no, una mica de controvèrsia sobre el tan “amanit” món gastronòmic.
PLAT DEL DIA – EL VESTIT DE L’EMPERADOR
Aquest conte infantil, en el que un sastre molt espavilat fa creure a un emperador i a tot el poble que les seves teles són màgiques i que els vestits que fa pel noble només els pot veure la gent intel·ligent, és un dels meus favorits. Succeeix que, al contrari, qui no pugui veure els vestits és que és ben beneit i babau. És clar, dit això, qui s’atreveix a reconèixer que no els veu?
Sempre trasllado la moral i la conclusió que en traiem d’aquesta història a tot el que envolta el món de les viandes: com comprem, com cuinem i com mengem; què comprem, què cuinem i què mengem; i també, i importantíssim: com i què ens fan comprar, cuinar i menjar… no, no… no és només un hàbil joc de paraules. Darrere tot el que es belluga dins la cuina hi ha sempre una orientació, una mena de corrent invisible que ens fa decantar cap a aquesta o aquella tendència culinària. Això va modelant el nostre gust, molts cops a contracor, perquè pensem que el que està de moda és… i el que ja no està de moda és… amb el que ens agrada a tots una bona amanida de, per exemple, tomàquet, ceba, tonyina i olives, i molts cops triem amanides estranyes amb ingredients que no comprarem mai al mercat… Clar, queda tan cool o tan chic això de menjar plats amb ingredients extravagants que, encara que ens quedem amb gana o directament no ens agradin, ningú no ho diu.
Com l’emperador, que es miralla en calçotets mentre el sastre espavilat diu “què bé que li escau, majestat… com li afavoreix aquest color!”, i l’incaut emperador fa veure que li agrada molt perquè ningú no es pensi que és tonto; nosaltres tampoc no gosem dir “aquestes patates són olioses i refregides, si us plau, porta-me’n unes com cal” o “aquest manat de pastanagues és de goma, si us plau, posa’m unes pastanagues fresques”. Després de tot, en ambdós casos, les pago per bones, oi?
Al final del conte, quan l’emperador desfila en calçotets pels carrers del poble i tothom aplaudeix com va d’elegant, un nen exclama “però… si l’emperador va despullat!!”. I així, l’espavilat sastre esdevé desemmascarat i tota la gent se’n adona de l’engany.
Aquest primer plat que us he presentat al Racó de l’Etrúria vull que ens faci reflexionar sobre com hauríem d’enfocar l’acte de comprar o d’anar a un restaurant, hotel, etc. Un tema d’autoestima que per a mi és inqüestionable i que passa per valorar més la nostra pròpia capacitat i coneixement sobre les coses que consumim i per fer-nos respectar com a consumidors. Després de tot és a canvi dels nostres diners.
