El recent assassinat del governador del Punjab per un guardaespatlles trasbalsat pel rebuig a les lleis proposades sobre la blasfèmia, els atemptats contra cristians a l’Iraq, l’atemptat sagnant a través d’una bomba suïcida d’almenys vint-i-un cristians coptes en una missa d’any nou a Egipte i la situació crítica que s’està vivint a Sudan amb els milers de refugiats que immigren cap al sud per por de represàlies per raó de la seva identitat religiosa, posen en evidència l’abast que està agafant la intolerància religiosa. Aquesta exacerbació, si es consolida, podria generar en el futur reaccions que amenacin greument la convivència entre creences.
Un informe recent d’una ONG austríaca (The Observatory on Intolerance and Discrimination Against Christians) alerta, per exemple, sobre el fet que Europa no és immune a la discriminació contra els cristians. La intolerància religiosa és una patologia social que no fa distincions entre creences, totes són iguals davant la possibilitat de discriminació i persecució i fariem bé de no oblidar-ho. Les polítiques d’antidifamació i antiblasfèmia reben cada cop menys suport a les Nacions Unides, atès que han estat i estan sent utilitzades de facto com a coartada per donar carta blanca a l’arbitrarietat ideològica i política del poder. És cert que el Tribunal Europeu de Drets Humans té un paper fonamental en la garantia del dret a la llibertat de pensament, consciència i religió com a pilar de la convivència i de la cohesió social en societats pluralistes. Ara bé, el nostre planeta globalitzat fa que avui sigui gairebé impossible defensar promoure aquest dret només des d’un únic referent cultural o civilitzacional. En aquest sentit, necessitem una actitud i una acció convergent multipolar des de la perspectiva cultural i conviccional que vagi en el sentit d’un reconeixement equitatiu i inclusiu.
Per bastir la tolerància, el reconeixement i l’exercici del dret a la llibertat religiosa són imprescindibles però no suficients. Cal també, com recorden insistentment les Nacions Unides i particularment la UNESCO, que els estats, les societats civils i les comunitats religioses es comprometin, si és possible de manera coordinada, en la no incitació a l’odi, en el diàleg i en la prevenció i la transformació dels conflictes amb justificació pretesament religiosa. Aquesta prevenció, i quan s’escaigui mediació, ha de ser desenvolupada a través de programes i projectes concrets de diàleg i d’educació al diàleg interreligiós i interconviccional (entre religiosos i no religiosos), duts a terme en el primer nivell de proximitat de la realitat diversa. En aquest sentit és remarcable el paper que pot jugar la Xarxa Internacional sobre Religions i Mediació en Zones Urbanes, coordinada pel Centre UNESCO de Catalunya i sota els auspicis de la UNESCO, no només pel seu valor de referència teòrica sinó, sobretot, per la seva clara vocació d’utilitat pràctica.
Una adequada gestió de la diversitat religiosa i conviccional és també una forma eficient de prevenir la intolerància religiosa. En la pràctica, a Catalunya i arreu, aquesta gestió implica no només una consideració i respecte envers les creences i conviccions sinó també envers la condició d’immigrant, com recordava el papa Benet XVI en la seva al·locució del 10 de gener en la qual condemnava alhora la violència contra els cristians i contra els immigrants (al sud d’Itàlia més de 70 immigrants subsaharians van resultar ferits fa uns dies). No podem permetre que s’utilitzi el dolor i la consternació de les víctimes per justificar atacs verbals –esperem que no vagin més enllà- reactius contra musulmans, la majoria dels quals són immigrants. Aquests fets no es poden convertir en una excusa per aglutinar a xenòfobs i a islamòfobs en una “croada defensiva” contra l’”enemic”. Una gestió corresponsable de la diversitat ha de facilitar el diàleg inevitable entre creences de manera que el coneixement i l’amistat mútues desactivin qualsevol intent malèvolament interessat de radicalització i manipulació.
El Centre UNESCO de Catalunya, que és membre de la xarxa espanyola de la Fundació Anna Lindt (veure la seva condemna dels atacs d’Alexandria), referma el seu compromís inequívoc a favor del diàleg entre cultures i religions i la seva voluntat de continuar i aprofundir un treball seriós que combina la construcció d’un discurs dialogal i el desenvolupament d’una praxi ben concreta en els àmbits de la cogestió de la diversitat cultural i religiosa, de la prevenció i transformació de conflictes amb presència religiosa i de la promoció dels drets humans.
Francesc Torredeflot, cap del Departament de Diversitat i Diàleg Interreligiós (UNESCOCAT)
