Una vida de pel·lícula, o una pel·lícula de vida

0
144

Quan una obra audiovisual vol explicar quelcom, ha d’afinar totes les seves peces al màxim per a tenir prou coherència en el resultat final, oferint a l’espectador un generador de sensacions afí amb el que el creador hagi volgut transmetre. En el cas del cinema, són molts els elements que, en conjunt, han de funcionar per a obtenir la fórmula, l’encantament que enlluerni al gran auditori; actuacions, imatge i fotografia, so i banda sonora, guió i direcció artística, i un extens etcètera, tot sota la mà del director.

Potser per això la pel·lícula que tractem avui no sigui tan rodona com hagués pogut ser, ni de factura tan impecable com tenia possibilitats d’oferir. El film en qüestió és Entrelobos, de Gernardo Olivares –i present a la cartellera d’aquesta setmana del cinema Alhambra–. Aquesta gens desestimable obra ens explica la història d’un Mowgli ben recent i ben proper, un Petit salvatge dels anys cinquanta i a l’andalusa, que viu ni més ni menys que setze anys envoltat de llops, degut a una sèrie d’esdeveniments que el deixen, des de ben petit, a l’emparament del seu instint de supervivència.

El fet que sigui un relat real dóna, indubtablement, valor al conjunt, fugint de la relació que pogués tenir amb la clàssica faula moralista. De fet, tècnicament té uns llaços molt estrets amb el format documental –no és casualitat que dues de les tres obres anteriors del director ho fossin–, destapant-se sobretot en el tractament de la imatge i la fotografia i oferint-nos moments francament ben aconseguits i bells a la par que sobris i elegants. Tanmateix, i com dèiem al principi, el film, des del meu punt de vista, manca de coherència en segons quins aspectes.

Si bé la imatge no té res retreure’s, tampoc es pot dir que sigui arriscada ni innovadora, i tenint en compte que la història és purament naturalista, orgànica, seria interessant comptar amb una càmera que flirtegés més amb la flora, amb la fauna; que jugués a ser un element natural més, i no un narrador en tercera persona, enregistrador de belles imatges. El que vull dir amb això és que una obra d’aquest caire dóna una llibertat creativa i unes possibilitats tècnico-artístiques que no s’exploten en aquest cas en la seva totalitat, encara que no obstant la factura sigui més que correcta i se’ns regalin imatges amb un grau de dificultat molt alt, tenint en compte que la majoria d’elles estan coprotagonitzades per animals.

No obstant, segurament el més reprovable –o l’únic realment reprovable– de l’obra és la banda sonora, que intenta transmetre massa emocions i se li en va la mà per tot arreu, buscant la grandiloqüència sentimental amb explosions sonores sobrecarregades i innecessàries, que anul·len per complet els silencis suggerents i els sons que el bosc, la muntanya i els animals proporcionen de per sí. De fet, el metratge té un horror vacui acústic que acusa, i molt, el resultat final, i és aquest el punt a on la ja mencionada i reiterada coherència decau força. Dóna la sensació que la banda sonora és l’element clau, que vol ser el segell que distingeixi definitivament aquesta pel·lícula del format documental, i ho fa caient en l’excés, sense deixar-la respirar i fent-la, fins i tot, excessivament cinematogràfica, en el sentit més clàssic de la paraula.

Així doncs, Entrelobos s’erigeix com a una notable producció, amb algun que altre desajustament que no obstant no eclipsa el resultat, que compta amb un guió prou polit i unes actuacions més que solvents, i que si bé no és tot l’arriscat que podria, és clar i inequívocament apreciable que el director camina amb pas ferm per camins que coneix bé, i resol amb soltesa la difícil tasca d’explicar la història d’una vida de pel·lícula.

Tariq_Porter_01

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.