L’espai de l’esperança

Aquesta és l’expressió amb la que l’historiador Joan Garriga va definir l’Asil Hospital en la brillant conferència que va pronunciar divendres dia 10, durant l’acte de tancament del centenari d’aquesta institució que va tenir lloc al Teatre El Patronat, ple de residents, de familiars, d’amics, de voluntaris i de personal de la casa. Tots plegats, la gent que fa possible aquesta realitat entranyable del nostre poble que en Pere Forcada va anomenar un dia “la casa del miracle”.

Durant l’acte, perfectament organitzat, va quedar evidenciada la xarxa de complicitats que aquesta Fundació ha generat entre els garriguencs des de la seva creació ara fa un segle i l’agraïment del poble envers les monges darderes que durant dècades van dur el timó de la institució fins que el 1999 va començar l’etapa actual de l’Asil Hospital, sota la direcció del Dr. Joan Cruells, marcada pel signe d’una  professionalitat perfectament compatible amb el caliu familiar que es manté en el centre com a valuosa herència de l’etapa anterior

Ha estat un acte molt emotiu durant el qual s’han dit coses importants. Ben segur que cadascú dels que hi vam assistir en destacaríem diverses. Permeteu-me que jo faci referència a tres afirmacions que em van colpir especialment:

1. En Joan Garriga va destacar un fet que el vídeo commemoratiu de l’efemèride recull de manera reiterada: els petons que molts dels mil dos-cents vailets de les escoles garriguenques que durant aquest any han visitat l’Asil-Hospital han fet als avis de la casa. I és que a la meva manera de veure, l’Asil-Hospital de la Garriga és un recurs per a la formació en valors de primera magnitud per als escolars del nostre poble. I la majoria de centres, com és lògic, no en prescindeixen.
2. La Tere, una cuidadora amb trenta anys d’antiguitat a la casa, manifestava en el vídeo que sense estimar els interns no es pot treballar allà.  La feina dels cuidadors i cuidadores és molt dura. Molt més del que pot semblar en aparença. Per aquesta raó, a banda de professionalitat, cal tenir una enorme capacitat d’estimar per a fer ben feta la seva feina. I puc donar fe que durant els deu anys que fa que tinc relació amb aquesta casa, he constatat l’enorme generositat i comprensió de les persones que hi treballen
3. Finalment, vull destacar les paraules que el director, els presentadors de l’acte, i l’alcaldessa van dedicar a la figura dels voluntaris que cada dia fan una mica més amable la vida dels interns, en uns moments en què el proïsme està molt poc valorat i ara que tanta gent diu tenir vocació de servei, però sempre a canvi d’un sou de les arques públiques a final de mes.

Vull acabar aquestes paraules amb un reconeixement públic als serveis mèdics de la casa (Dr. Santi Montal, infermeres, fisioterapeutes, etc…) que lluiten per mantenir la qualitat de vida dels interns que arriben a una edat que era  impensable fa només uns pocs anys. També a  les persones que organitzen el dia a dia del centre, els torns, la neteja, la cuina, el manteniment, etc… Sense elles la vida quotidiana de l’Asil-Hospital de la Garriga no tindria la qualitat que ara té. El gra de sorra que aporta cada persona, el seu bon treball i el seu somriure amable són, sens dubte, un patrimoni molt valuós que hem de defensar i que no hauria estat possible sense la feina callada d’aquells que durant el darrer segle van tirar endavant una iniciativa solidària que avui és una realitat molt consolidada amb grans projectes de futur pel bé de totes les persones de la Garriga, tinguin la ideologia que tinguin i  professin els creences que professin. Com ahir, com avui, com sempre!