El drama com a virtut

0
117

Que el director –o directora– d’una pel·lícula que parla d’un indret procedeixi d’aquest mateix indret dóna, indubtablement, valor al seu discurs. Que Woody Allen parli de Manhattan, Nova York, i Estats Units, fa que el que expliqui, per molt hilarant que sigui, ens sembli creïble, o si més no coherent. Que el mateix Woody Allen parli de Barcelona ens pot semblar divertit i entretingut, però el seu discurs perd valor i sobretot credibilitat i realisme. No obstant, és veritat que si es tracta d’una història amena i poc pretensiosa, això no té per què ser res negatiu. S’hi torna quan es vol explicar quelcom sense prou coneixement de causa amb un to seriós i moralista.

D’això els nord-americans en saben molt. La imposició d’uns valors i percepcions concretes amb la cultura com a principal instrument es dóna, més voluntàriament o menys, però més sovint del que a primera instància podríem constatar. Exemples prou recents i evidents ho són pel·lícules com Los mercenarios, de l’amic Stallone. Una petita elit d’especialistes en armes, espionatge, etc., han de derrocar un dictador sud-americà. Us sona d’alguna cosa?

Amb això, la pel·lícula escollida aquesta setmana és l’obra d’un afganès, Siddiq Barmak, que retrata la vida d’una nena en una zona de l’Afganistan rural propera a Kabul. La manera en la que el director plasma aquesta historia la fa creïble, i no només pel tractament dels recursos cinematogràfics, si no també perquè és un film conscientment genuí, amb una càrrega crítica avassalladora i plenament justificada. I és que si s’ha de destacar alguna cosa d’aquesta pel·lícula, per sobre de tota la resta, és que és un document amb suficient autoritat com per què no puguem –com a mers espectadors– rebatre el seu missatge, que no és més que una hipotètica ficció camuflada dins d’una situació real. La pel·lícula en qüestió és Osama, de l’any 2003.

Tractada amb una tècnica tant directa i senzilla com la història, i amb un guió simple i concís,  comença la trama amb una desbandada de dones que, manifestant-se per a denunciar la falta de treballs remunerats i la misèria que això suposa, són dispersades a empentes i rodolons per una milícia talibà. Una de les manifestants fuig acompanyada per la seva filla, d’uns deu o onze anys, i aquesta esdevé la protagonista de la història. La seva família està mancada d’una figura masculina, cosa que, si res no canvia, els condemna a passar gana ad eternum. Això desemboca en què la mare prengui la determinació de disfressar a la nena com a un nen, tallant-li els cabells i vestint-la com a tal, i arriscant-se al perill mortal que suposaria que es destapés la farsa.

No cal dir que estem davant d’un drama, i que les coses mai acaben sortint com hom voldria. Tanmateix, a on sovint la tristesa conviu amb l’esperança, aquí escassegen, i molt, les clarianes en la penombra predominant. Petits gestos i detalls són els pocs indicis d’optimisme que trobem en un indret desolat i ruïnós, com ens el descriu Barmak, en el què la figura femenina té un paper d’impàs absolutament insostenible. Tot i això, el director aconsegueix trenar un discurs tan tràgic com aconseguit, tan sincer com absent de paternalismes gratuïts.

 

Tariq_Porter_01

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.