Tot just retornat del debat independentista a l’Ametlla del Vallès, organitzat per la plataforma l’Ametlla decideix. Una iniciativa molt reeixida que ha ajuntat a la sala polivalent de la biblioteca a les tres formacions independentistes que es presenten a aquestes eleccions catalanes i que ha servit per a que em fes una sèrie de reflexions que voldria compartir.
Ha quedat clar que totes tres formacions donem suport a una declaració unliateral en cas que una majoria de diputats explícitament independentistes aconsegueixin ser escollits al parlament.
La qüestió és: com aconseguir aquesta majoria independentista? Aquí crec que hem de ser molt clars: tenim el país que tenim, i les majories que tenim, i no les que voldríem tenir. La política és un afer que ha de tractar amb la realitat i no amb els desitjos. A mi també m’agradaria que la realitat fos una altra i treballo modestament i des del meu àmbit per a canviar-la, i també ho fa Esquerra Republicana, amb els seus encerts i els seus errors, però no podem fer ulls clucs a que els principals partits a qui vota la majoria dels nostres compatriotes no són partidaris de la independència i per tant, segons el meu punt de vista, el què hem de trobar són maneres, democràtiques i polítiques, de fer pedagogia de la democràcia i la política com a forma d’assolir la independència. Però no només.
Realitat: al país existeix una majoria a favor del dret a l’autodeterminació. Esquerra ha arrossegat durant tots aquests anys als partits de tradició democràtica a la disjuntiva de plantejar un conflicte democràtic amb l’estat, primer a través de l’estatut de Catalunya, ara a través de fer funcionar democràticament i política aquesta majoria a favor del dret a decidir que existeix. Hem fet la prova del cotó i ha resultat que Espanya és el què ens pensavem. Això ens ha de fer desistir de plantejar de nou la unitat del nostre poble en favor de la democràcia i la consulta com han fet els quebequesos i els escocesos en la mateixa situació? O és que ells, els de Montreal i els d’Edimburg no s’han trobat també amb els negatives dels estats on viuen per plantejar-ho? Heu sentit mai que als independentistes quebequesos i escocesos se’ls acusés de botiflers per intentar plantejar un conflicte al voltant d’un referèndum quan saben fins i tot que el podrien perdre? Esquerra, el Parti Quebecois i l’Scottish National Party comparteixen una màxima comuna: assolir una majoria parlamentaria seria ideal ( una majoria, no una minoria majoritaria), però si no s’assoleix, perquè les eleccions són com són, realitat tossuda, no ens podem quedar de braços plegats i cal plantejar mecanismes de democracia.
I no només, com deia abans. Perquè davant la disjuntiva d’un nou govern no independentista hi ha dues postures: denunciar-lo i fiscalitzar-lo, explicant el què podria ser i no és, o influir per tal que sigui el què volem. Esquerra Republicana de Catalunya va néixer aviat farà 80 anys com a expressió del catalanisme popular cansat de no poder decidir el què es feia amb el seu país. Ara hem de renunciar a defensar un model de país i deixar-lo en les mans úniques de convergents o socialistes i que facin i desfacin al seu gust sense voluntat ni tan sols d’ intentar modificar les seves polítiques? Com podem renunciar a plantejar polítiques socials en favor dels més febles, dels joves, dels aturats majors de 45 anys, dels dependents, d’una escola catalana de qualitat, de majors quotes de benestar, de protecció davant la crisi de la que veiem cada dia les conseqüències? Com podem renunciar a fer valer la força dels nostres vots per defensar el territori i el sector agrícola del nostre país? Com podem mirar impassibles que ens mani qui té vincles inconfessables amb els qui els paguen les campanyes electorals? Com podem deixar d’actuar políticament, renunciar a influir, només amb la premissa que denunciant l’espoli això ja servirà? I quan ens continuin espoliant, no només econòmica, sinó social, què? Sí, és molt senzill dir: les coses serien diferents si… però mentrestant les coses són diferents i alguna cosa hem de fer, no?
Realitats i desitjos titulava. Esquerra aposta per actuar en la realitat que tenim per fer corporis i reals els desitjos que compartim. Crec sincerament que és la única manera política de fer.
