{jcomments on}
Un fet que va passar desapercebut ara farà uns quatre anys va ser la instal·lació d’un galliner a la Plaça de l’Església, concretament al número 2. Sense previ avís i sense demanar el canvi d’usos, ens van plantar una gàbia que, com tot galliner, ha estat plena de soroll, plena de merda (molta merda! Per totes bandes!) i sobretot ous, molts ous! Perquè no em direu que no s’ha de tenir ous (i demano disculpes per aquesta expressió tant masclista) per fer el que s’ha fet o deixat de fer durant aquests darrers quatre anys.
El “sarau” va començar amb l’anterior alcalde sortint en globus (o millor, en catapulta) del seu antic partit just uns mesos abans de les eleccions. ERC en sabrà les raons, però les presses per buscar una llista coherent i un candidat amb cara i ulls els va fer sortir al pati a demanar qui volia jugar amb ells. L’antic gall en cap, per la seva banda, va formar el seu propi partit: calia arribar a la jubilació dins de l’Ajuntament fos com fos. Ja teníem dues gallines dins del galliner enfrontades entre elles.
Per altra banda, hi havia un partit amb molt bona voluntat… que de tant bona voluntat va entrar al galliner quan encara eren pollets: van aguantar la promesa de no entrar en cap equip de govern, però la temptació és alta, i el savoir faire de les altres gallines van fer la resta. I això que era una mica com la gallina amb bigoti: semblava que era la única destinada a no formar govern. La gallina blava que per la seva banda, a mitja legislatura, fa botifarra al seu partit, abandona el galliner i li passa la patata calenta a una altra gallina que ha aterrat sabent que l’any que ve seguirà estant sola en el seu raconet.
I em queden tres gallines més que van acabar sent quatre! La gallineta taronja que, amb certa innocència, va decidir governar en minoria i entrant com una piconadora al galliner (fixeu-vos que he dit piconadora i no he parlat de les obres del centre… temps al temps) ajudada per un que era més mesell que ella, van intentar fer alguna cosa, però el bloqueig constant de la gallina vermella va acabar impulsant la revolta del galliner. Una cosa així com The chicken run, ajudada de la gallina verda, que més aviat ha semblat un senglar… (o sense ser senglar) que amb el poder que li donava la necessitat de l’altra se n’ha aprofitat per fer de tot i més i, sobretot, passejar-se per tota la granja com si fos el gall dominant.
Un altre gall, tal com passa moltes vegades, el poder fa la unió, per acabar-ho d’adobar, aquells que convergien van decidir desconvergir i separar-se… potser les gallines tenen massa mala llet.
Properament seguirem explicant històries del galliner i de la resta de la granja, que a vegades tot plegat sembla un joc d’ous. Em sap greu si les gallines s’han enfadat… o de fet no, no és més que una petita torna del que m’han fet enrabiar aquests anys! Tant, tant, que han aconseguit que en tingui els… els… torrons plens.
