La música afavoreix la vida interior i invoca les principals facultats humanes: la voluntat, la sensibilitat, la intel·ligència i la capacitat creadora.
Quan tot just començar el segle XX Edgar Willems feia aquesta afirmació, tots els seus col·legues dedicats a la pedagogia musical hi estaven fermament d’acord. Kodaly, Orff, Dalcroze, Suzuqui, estaven vivint una època difícil, havien passat dues guerres mundials i tenien molt per fer i per construir. A tots els unia una convicció: la música és l’esperança de futur.
Des de països diferents i cadascun amb la seva cultura i folklore ben diferenciada, van apostar per l’ensenyament d’una música que fos accessible a tots els nens, ja que ells crearien una societat millor i a través de la música milloria l’espècie humana, de manera que anhelaven una societat futura en la que les persones fossin incapaces de fer coses com les que ells acabaven de viure.
La música podia influir en la sensibilitat (aquí tots hi estem d’acord), però també en la voluntat i la intel·ligència. No hi ha dubte que creien que les persones intel·ligents no permetrien que hi hagués un altre genocidi, per exemple.
Nosaltres som hereus d’aquesta pedagogia musical. Però, som hereus també d’aquesta fe en el poder de la música? Òbviament, i per sort, no hem viscut el mateix que ells però, fins a on pot arribar la música? I, encara més, podem tenir aquesta fe en les generacions futures?
Tinc la gran sort de treballar amb nens i amb música, potser per això em faig aquests plantejaments filosòfics. I potser per això fa gairebé trenta anys que estic ficada en el mateix; com Willems i els altres, crec que encara hi ha molt per fer, per descobrir. Els nens m’ho recorden cada dia amb les seves ganes de saber, d’experimentar, de sentir.
I els pares i mares, quin paper hi tenen?
En seguirem parlant.
Marta Estruch Brichs
Professora de música i musicoterapeuta
{jcomments on}
