A la passada Fira d’Entitats de la Garriga, la Fundació Maurí va instal·lar uns panells informatius on hi havia explicada una breu història de les places de l’Església i de Can Dachs. Donada la controvèrsia existent respecte la remodelació d’ambdues places, hem cregut oportú reproduir aquesta breu història redactada per Albert Benzekry Fortuny i Albert Benzekry Arimon i il·lustrada amb fotografies de l’arxiu de la Fundació Maurí.
Les places són un lloc d’encontre, de trobada. La seva configuració és la confluència de factors històrics, econòmics, culturals i polítics que escenifiquen, amb el temps, una determinada idiosincràsia humana i paisatgística. La de l’Església –que també ha rebut, successivament, els noms de Major o Constitucional, de
L’església nova
El 30 de desembre de 1685, segons consta en el llibre medià del comú de
El 16 de gener de 1686, el notari de Granollers, Esteve Mates, va autoritzar l’escriptura de compra de “la pessa de terra de sembradura, de tres quarteres de forment, junt ab aquell casal o porxo, per a edificar la isglésia parroquial nova, junt amb lo cementiri.” La finca pertanyia a can Cors-Pellicer i el preu de venda va ser de 325 lliures, que es van pagar amb cinc terminis. El terreny escollit estava encimbellat dalt d’un petit promontori on també hi havia una plantació d’oliveres. Les obres, que començaren tot seguit, s’aturaren entre 1693 i 1698 per falta de diners i sempre van dependre dels donatius per seguir avançant. Alhora, també s’havia de redimir el cens que gravava la peça de terra on s’aixecava l’església, peça anomenada de “Ses oliveres o Cogullada, venuda vui per Cors Pellicer al Comú de
Durant un quart de segle, pràcticament no es tenen més notícies sobre les obres. No és fins el 28 d’agost de 1736 que “es dona llicéncia per a poder treballar en la iglésia nova en dia de festa.” Finalment, el 13 de maig de 1737 va ser beneïda i l’endemà es publicà el decret signat pel bisbe de Barcelona, Felipe Aguado, en què es reconeixia la nova església parroquial. En el preàmbul d’aquest decret s’esmenta que a la parròquia de
La nova Casa Comunal
Abans de parlar de la plaça caldrà fer un esment a la nova Casa Comunal –nom amb què s’anomenava el que avui coneixem com a Ajuntament–. Aquesta casa, en molt mal estat, es trobava a la cantonada dels carrers Banys i Samalús. La casa va ser venuda a la família Busquets –de la masia de can Busquets, al límit amb l’Ametlla–, els quals l’aterraren i construïren un gran casal (espai on actualment hi ha una joiera, una fruiteria i una sabateria).
L’Ajuntament decidí comprar aleshores un nou immoble. Així, el 22 de novembre de 1878, segons l’acta municipal, es va tractar del conveni entre els marmessors d’Antoni Serratacó i el Comú, en el qual consta “la cesión de la casa que fué de dicho señor, sita en la calle del Centro, número 6, de este pueblo…”, per traslladar-hi el nou Ajuntament. La casa estava situada un poc més amunt de can Dachs, al costat de la fleca de Lluís Pou.
El 25 de maig de 1879 es va signar, davant el notari de Granollers, Domingo Roca, el document de cessió, i l’1 de juny s’anunciava el canvi de casa del poble i que “se adquiera una làpida de mármol para poner en la fachada de la propia casa el rótulo Casa Consistorial, señalando el próximo domingo para la toma de posesión del indicado edificio”. Així doncs, el 8 de juny, Salvador Busquets i Ferrer, en qualitat de marmessor d’Antoni Serratacó i Vilar, “ha hecho entrega al presidente de la municipalidad (de) las llaves de la casa y de sus dependencias”. L’edifici va perdurar fins el seu enderrocament, l’any 1965, que també va afectar la fleca de can Lluís Pou. L’edifici de l’actual Ajuntament no s’inauguraria fins el juny de 1967.
Passejant i observant les façanes del carrer dels Banys i del Centre encara es poden veure algunes –poques– de les velles pedres del “carrer gran” a les llindes de portes o finestres. És el cas, per exemple, del número 30 del carrer Banys –can Pere Fuster o can Dulcet–, on hi ha una copisteria, amb la inscripció “Joan Salomó
El nucli històric de
Des del 1877 hi ha projectes de reforma del centre de
L’existència i desaparició de les cases de la plaça és una realitat documentada que es vol consignar en la següent cronologia, que també és la que conformarà el que avui coneixem com a Plaça de l’Església.
8 de juny de 1902. L’Ajuntament, en sessió plenària, acorda fer les gestions per ocupar les següents cases: “Parte de la núm. 10 de la calle del Centro, propiedad de José Torras Furriol; la núm. 12 de la propia calle, de los herederos de Melchor Fargas; la número 14 de la misma calle, de Ramon Pujol Valls; la núm. 16 sita en dicha calle, de Luís Plandiura Miquel i Jaime Montpart Pujol; parte de la casa núm. 6 de la plaza Constitucional, de Teresa Sempau, habitada por José Luís Arimany (avui és la fleca de can Ferrer; recordem que aleshores l’espai de plaça era petitíssim); parte de la núm. 7 de la misma plaza, de Francisco Blancafort Puig (antiga fleca de can Claríssia, ara restaurant); parte de la núm. 8 de la misma plaza, de José Llorens (antic bar del Centre,
29 de juny de 1902. L’Ajuntament exposa, en sessió ordinària i a través de l’alcalde Josep de Rosselló i Puig, que “no siendo possible llevar a efecto la expropiación de todas las fincas urbanas a que se refiere el acta celebrada el dia 8 de los corrientes, o sea, las señaladas con los números 10, 12, 14 y 16 de la calle del Centro, y números 6, 7, 8 y 9 de la plaza mayor para la reforma de
3 de maig de 1903. Novament, en sessió ordinària, s’acorda “requerir a Ramon Pujol y Valls para el desocupo de la casa que habita en la calle del Centro núm. 14 por todo el día 10 de julio próximo venidero… a fin de que éste Ayuntamiento pueda proceder desde luego a su derribo para los efectos de la reforma y mejora de
14 de juny de 1903. El governador civil autoritza a l’Ajuntament a ocupar la casa número 16 del carrer del Centre i a “sacar a pública subasta las obras de derribo de las casas 14 i 16 de la calle del Centro afectas a rectificación de
3 d’abril de 1904. L’Ajuntament acorda procedir a l’expropiació de l’immoble número 12 del carrer del Centre, propietat dels hereus de Melcior Fargas, i habitat per Ramon Rocafort i Carreras, atès que “este municipio cuenta con recursos suficientes para la ocupación de la casa”. Tot i que no té relació amb la plaça, és interessant consignar que en aquesta mateixa sessió s’acorda “solicitar de
12 de juny de 1904. S’arriba a un acord entre l’Ajuntament i “entre las madres e hija Vicenta Carreras i Mena Viader” sobre l’expropiació d’una part de la casa número 9 de la plaça per tal de poder engrandir-la.
7 de desembre de 1913. Han passat 9 anys i mig des de l’última expropiació. En la sessió ordinària d’aquest dia l’Ajuntament acorda acceptar amb agraïment “el espontáneo donativo que D. Jaime Fargas Arderius y sus tíos D. Felipe y D. Juan, verbal y públicamente, han hecho a este Ayuntamiento de las casas números 10 y 12 de la calle Centro de este pueblo con destino al ensanchamiento de
14 de desembre de 1913. En aquests moments presideix la corporació Josep Iglésias i Martí. S’acorda procedir a l’expropiació de part de la casa núm. 10 “de la calle Centro de este pueblo, propiedad de José Torras Furriol”, habitada pel mateix propietari. L’expropiació, però, no avança gaire degut a la forta oposició del propietari.
7 d’abril de 1915. El governador civil de Barcelona declara “la necesidad de la ocupación del inmueble propiedad de D. José Torras Furriol” per tal de poder urbanitzar la plaça, expedient que havia quedat suspès des de feia quasi dos anys. Ara l’alcalde era en Josep Dalmau i Mas. El senyor Torras havia interposat un recurs d’alçada, el qual fou desestimat per Reial Decret del 22 d’agost de 1916. Novament insistí amb un nou recurs “por vía de alta inspección”, però fou desestimat per Reial Decret del 15 de gener de 1917. Aleshores va interposar un recurs contenciós-administratiu.
23 de novembre de 1918. L’alcalde Josep Iglesias i Martí, que torna a ser en el càrrec, informa sobre l’afer de l’expropiació de la casa de Josep Torras i Furriol amb la finalitat d’engrandir la plaça de
28 de febrer de 1919. El Tribunal Suprem comunica a l’Ajuntament la sentència favorable al recurs contenciós-administratiu del senyor Torras i Furriol. No és, però, fins al cap de 7 anys i mig que es resoldrà el litigi.
26 de juny de 1926. En sessió extraordinària de l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Lluís Plandiura i Miquel –un antic expropiat–, s’acorda pagar les 50.000 pessetes que el senyor Torras i Furriol demana “para la expropiación de la casa de su propiedad, núm. 10 de la calle del Centro”, a pagar en dos terminis: 30.000 pessetes en el moment de signar l’escriptura i la resta al cap d’un any “a contar desde la contada otorgación”, amb la condició que la parcel·la restant quedi en propietat del senyor Torras. Així mateix, s’acorda delegar a l’alcalde perquè faci les gestions oportunes per tal d’ocupar i enderrocar la finca.
31 de desembre de 1926. L’Ajuntament, en sessió extraordinària, acorda acceptar el preu de 25.000 pessetes sol·licitades pel matrimoni Miquel Cornellas i Serra i Rosa Sempan i Berenguer per l’expropiació de la part de la casa número 6 de la plaça de
29 d’abril de 1930. En sessió extraordinària, s’acorda comprar al senyor Torras el tros de terra que resta de la seva propietat –havent-li ja expropiat la casa número 10 del carrer del Centre– pel preu de 5.200 pessetes, atès que “habrá de facilitar en definitiva la realización del ideal de tiempo perseguido por esta Corporación de poder construir
Aquest desig, però, no s’acomplí de seguida. Van haver de passar encara 35 anys per veure la plaça amb les dimensions actuals. L’enderrocament, el 1965, sota el mandat de l’alcalde Francesc Jubany del Castillo, de l’antiga “Casa Consistorial” del carrer del Centre núm. 6 i de la casa núm. 8 del mateix carrer –antiga fleca d’en Lluís Pou– van permetre aclarir el solar que avui coneixem com a Plaça de l’Església. El nou edifici de l’Ajuntament s’inaugurà, com s’ha dit, el juny de 1967.
De la plaça de can Dachs
El vell casal que dóna nom a la plaça era conegut, en altre temps, per ca n’Oliveres. Va ser a partir del casament, el 1825, de Maria Teresa Desvilar amb Josep Dachs i Prat, fadristern dels Dachs de Gurb, que aquesta família va donar nom a la vella masia, nom que va perdurar fins a la demolició de la finca –el 5 de desembre de 1975- i que, junt amb l’horta de la casa, dibuixava l’espai que avui coneixem com a plaça de can Dachs i que també comprèn els habitatges construïts.
Ramon Dachs i Dachs, alcalde entre el 1949 i el 1955, va vendre la finca a un particular local abans del seu enderrocament. El nou propietari va parcel·lar la finca i posà a la venda alguns solars. L’Ajuntament, presidit aleshores per Pere Surigué i Dalmau (1975-1979), s’adonà del magnífic espai i decidí comprar el terreny als nous propietaris bo i suspenent, alhora, les llicències d’obres, de manera que qui havia comprat s’ho havia de vendre perquè no hi podrien construir. En aquest solar s’hi va instal·lar, durant alguns anys, l’envelat i la fira de
Va ser a partir de 1980 quan es van començar a construir els habitatges de la part est de la futura plaça, i el 1987 els pisos de la part nord. Entretant, el solar era zona d’aparcament gratuït. La plaça, tal com es coneixia abans de les obres de l’estiu de 2010, era de recent enjardinament, concretament del 1992.
Sobre les restes arqueològiques romanes descobertes a la plaça i a la pujada del carrer de Samalús, cal dir que no són estranyes si es té en compte que
Al llarg dels anys han anat desapareixent cases i carrers que hom, fent memòria, encara recorda per la seva estretor o sinuositat. Cal remarcar que les cases se succeïen sense altra interrupció que els entroncaments dels camins transversals, i que l’amplada actual dels carrers, per exemple, de Samalús i de
Textos
Albert Benzekry Fortuny i Albert Benzekry Arimon
Fotografies
Arxiu Fundació Maurí
Bibliografia
Benzekry i Fortuny, Albert;
Benzekry i Fortuny, Albert; Història Gràfica de
Maurí i Serra, Josep; Història de
*Al peu de foto que correspon a la fotografia on s’esmenta la farmàcia Ferrandis hi ha una errada. A l’any 1913, la farmàcia situada al carrer centre nº 27 era propietat del farmacèutic Dr. Luís Arumí. Va ser el 15 de març de 1914 quan la va adquirir Ramon Ferrandis Roca.
