Inici de curs i de moltes coses. Això de néixer a l’agost té aquestes coses, que sempre he vist el setembre com l’inici, el moment de valorar i afrontar l’any – casualitats, també així començava l’any el calendari republicà francès, que m’estimo tant-. Aquest any, com no podria ser d’altra manera, la valoració la faig una mica més amplia, de legislatura i referida als afers municipals.
Són coneguts el cúmul de desencerts i desencontres que van portar a la fragmentació i polarització d’inici de legislatura. Massa sovint desencontres personals que han influït abastament en les relacions polítiques i han impedit un govern estable i amb força suficient (també legitimitat suficient) per tirar endavant l’ajuntament. Culpa de tots. El pitjor és que la situació no ha canviat en quatre anys i pot anar a pitjor fins i tot. Posem-hi noms si vols: Pujol. Bulbena. Budó. Fornés. Aspa. Moreno. També l’Oriol Ramon. Observaràs que les diferències i els retrets són gairebé els mateixos ara que fa quatre anys. Ja se sap que si les discrepàncies són polítiques, al final el temps ressitua els pols. Si les discrepàncies són personals, difícilment el temps arreglarà res. La moció de censura tot just començada la legislatura encara va exacerbar-ho més, no descobreixo res.
Impossible, doncs, cap acció conciliadora, ni projecte comú, entre les dues principals forces polítiques del poble ara mateix, CiU i PSC. Impossible visualitzar políticament el què personalment crec (digue’m il·lús) que podria ser la primera força política al poble, l’independentisme ( i en concret l’independentisme d’esquerres, o l’esquerra nacionalista com vulguis dir-li), a causa de la fragmentació i la poca voluntat actual d’actuar plegats.
Manca de força, manca de voluntat, manca d’estabilitat. Em diu el pare (el meu): i tot i així t’hi vols posar? Absolutament, més que mai. Amb tres reptes importants:
– Relligar i fortificar el meu espai, l’espai de l’independentisme. Un espai especialment sensible a l’atomització, però també dotat d’una extraordinària capacitat per la innovació i alhora per l’organització i (permet-me recalcar-ho) per la seriositat i l’eficàcia. Només així s’entén que en circumstàncies adverses aquest espai hagi pogut sobreviure i augmentar. La clau: refer ponts, crear projectes en comú, avançar en positiu i fer un canvi en les persones, millorant el diàleg, aclarint i projectant el discurs. La fortalesa del nostre espai és que som espai de present ( com diuen els anglesos, the boys of the moment) i ens projectem amb força al futur. Ho hem d’aprofitar.
– Dotar d’estabilitat els projectes comuns des de l’ajuntament. La confrontació sistemàtica emmascarada en condicionants ideològics és una bona estratègia electoral, però una dolentíssima estratègia per als interessos de la ciutadania. Ja sé que tots (jo també en ocasions, no me n’amago, errarum humane est) utilitzem la confrontació ideològica com a escut de protecció i com l’argumentari més senzill si no es vol donar peixet a l’adversari. La propera legislatura no pot estar marcada per aquest tipus de confrontació. El meu repte és l’anàlisi conjunta amb el poble, i amb els seus representants del què cal i del què no cal, del què és important i del què no, del què s’ha de fer i del què no s’hauria de fer. Evidentment no incondicionalment, però si franca, oberta, sense apriorismes i amb voluntat d’avançar. Cal disponibilitat pel diàleg, obertura mental i fermesa en la discussió, però també eficàcia i estabilitat a l’hora de tirar endavant els projectes.
– Calen instruments eficaços al servei del poble. L’ajuntament el primer. Els polítics sovint ens trobem amb maquinàries difícils d’entendre i menys de moure i pocs s’encarreguen ni tan sols de pensar-hi abans de trobar-se amb la feixuga responsabilitat de tirar del carro. Crec que és la nostra responsabilitat posar oli en els engranatges municipals, millorar processos i recursos humans i planificar a llarg plaç el principal instrument d’actuació que tenim a nivell local, amb tots els condicionants i limitacions que tenim i que tindrem. Aquest repte m’entusiasma especialment, és pel què m’he format professionalment i pel què sento una inclinació no sempre compartida pels companys de qualsevol partit polític.
Serà apassionant, aquest any que ve. Així, amb energia, comencem.
