No tenim dret al paisatge

0
64

Aquest dies d’estiu podem passejar amb tranquil·litat pels nostres pobles i ciutats. Una reflexió que a mi em ve sovint al cap quan passejo és que a Catalunya tenim un medi ambient, un entorn, força malmès i millorable. Hi ha un excés de construcció per tot arreu, com ho corroboren els estudis que diuen que la superfície urbanitzada al nostre país ha crescut sis vegades més que la població els darrers deu anys.

Aquesta situació ha comportat canvis importants en les condicions de vida, i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat sempre revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc.

Ara bé, mentre unes dependències polítiques i administratives es preocupen d’uns aspectes, d’altres fomenten tot el contrari, sense que hi hagi una actuació coordinada. Per exemple, d’una banda, interessa vendre cotxes, que contaminen, i el govern n’aprova ajuts en aquest sentit però, d’altra, augmenta la preocupació per les greus conseqüències mediambientals de la pol·lució i s’atreveixen a prohibir-nos anar a una determinada velocitat.

El cas dels purins, en l’àmbit agrari, presenta una situació alarmant. I també és preocupant la dependència cada cop més gran del consum elèctric, amb avaries greus i augments descomunals de les factures. En canvi, tot s’ha de dir, ha millorat la qualitat de les aigües, en rius com el Besòs o el Congost, atès que s’han multiplicat les depuradores. Els boscos, però, es troben normalment força abandonats i presenten greus perills d’incendi perquè les pluges de l’hivern han fet créixer molt els matolls.

La destrucció progressiva del paisatge natural i tradicional és un fet que em preocupa. Amb els anys van desapareixent pràcticament tots els indrets que han identificat la meva vida. La pretensió de  remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats, o gairebé, no té aturador. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada, és la de “creixement o desenvolupament sostenible”. La construcció i les obres públiques –sovint promocionades des dels estaments oficials– no sempre ho fan paral·lelament als serveis socials ni al benestar general que en derivaria d’una bona socialització. La mobilitat es fa cada vegada més difícil i la cultura del cotxe i de la carretera creixen arreu. El camió com a opció prioritària de transport de mercaderies tindrà avantatges però crea situacions de perills inadmissibles en determinades carreteres que porten a les zones industrials que tot poble ha de tenir.

L’actual model de vida, que es podria definir com el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres, s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. Hauríem de ser capaços d’aprofitar l’actual crisi econòmica per a propiciar un canvi de model. Ens hi juguem el futur.

Mentrestant, veig com s’ha trinxat tot el centre de la Garriga. Suposo que alguns al·legaran que tot es fa en nom del progrés i del benestar. D’altres, veiem com el paisatge tradicional desapareix i, amb ell, el concepte de persona que sembla defensar-se és “l’home sense atributs”, sense història, sense arrels, sense passat, sense dret al paisatge. Tot és renovable, en nom del progrés (real o decadent). Penso que és una opció política i vital defensar que cal canviar-ho tot, que tot estigui sempre en obres, perquè així l’home té més dificultat a aferrar-se a elements previs o superiors a la seva existència. Darrere tanta obra, hi ha una concepció de l’home. Una concepció que no comparteixo.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada