Moltes vegades parlem de Catalunya o Països Catalans com un tot que formaria un Estat fora d’Espanya; ens imaginem tots junts i amb una sola llengua tirant endavant i prenent les nostres pròpies decisions, però… és el mateix dir Catalunya que Països Catalans?
Personalment crec que no ho és pas, que l’únic nexe és la llengua. Sense ser-ho, doncs, quants països parlen la mateixa llengua i entre ells no tenen res més en comú? En podria enumerar molts, però avui vull parlar del meu país, vull parlar de Catalunya que, amb Balears i València, només hi tenim en comú la llengua i el Mediterrani, res més. Amb la Franja de Ponent, la proximitat; i amb les terres del nord, encara que no siguin separatistes… no els veig amb moltes ganes de moure’s per formar un Estat comú.
Evidentment en les dues comunitats veïnes hi ha catalanistes, només ens cal posar exemples com Raimón o Eliseu Climent, lluitadors per la unitat de la llengua i admirats per la seva constància i defensa del català, però son pocs els que tenen el sentiment i l’ànsia de llibertat que Catalunya i els catalans sentim. Només hem d’observar com aquestes dues comunitats voten, gairebé sempre massivament, el partit que defensa la unitat d’Espanya (dic partit en singular perquè és el que des de les seves arrels sempre ha defensat aquesta unitat, tot i que la majoria, encara que només ho diguin on els interessa, també ho fan) i mirar quins resultats té aquest partit a Catalunya. També podem mirar la diferència cultural. No m’atreveixo a dir que és millor la catalana, però sí diferent, molt diferent.
És per això que crec en una Catalunya lliure amb lligams amb tothom i més amb els que parlen com nosaltres, però pel que fa a nació, cadascú a casa seva. Casa nostra és Catalunya, des del Pirineu al Baix Ebre, des de Lleida a Girona, amb una capital com Barcelona i amb les seves vegueries, amb un Parlament decisori, amb unes lleis justes, amb una Generalitat que deixi estar els seus propis interessos i lluiti pels del poble i amb la tranquil·litat de saber que gaudirem dels diners que genera el nostre país per tal de tenir cobertes les mancances que la nostra nació precisa.
Però la meva pregunta és: haurem de posar fronteres amb Espanya per a evitar agressions a l’economia? I a la llengua? I als nostres drets com a catalans? I a la cultura catalana? I a les allaus d’immigració i odi? Desitjo que no, però crec que necessitarem tenir els ulls oberts, molt oberts.
Veig molt difícil, per no dir impossible, arribar algun dia tenir un Estat propi anomenat Països Catalans en el qual s’hi barregin cultures, llengües i nacions com la catalana, la valenciana i la balear. Veig factible i més proper gaudir amb orgull d’una Catalunya lliure, amb la seva cultura, la seva llengua i la seva gent. M’emociona el fet de saber que, un dia no gaire llunyà, Catalunya serà independent!
Ferran Baucells Lladó
