Tot i que la Festa Major ja va començar el passat cap de setmana amb la crono escalada BTT a Sant Cristòfol i l’escalada al campanar, ahir es va donar el tret de sortida oficial amb la lectura del pregó, a càrrec del Dr. Joan Cruells, Director de la Fundació Asil-Hospital de la Garriga que enguany celebra el seu centenari.
Malgrat la pluja prèvia a aquest acte, un bon nombre de persones es va reunir a la Plaça del Silenci per a veure l’espectacle dels bastoners i dels geganters de la Garriga i escoltar, tot seguit, un pregó carregat d’ironia que transcrivim a continuació:
“Molt bona nit a tothom! El pregó el faig en nom de molta gent, que és la família de l’Asil-Hospital.
Ara fa cent anys, una colla garriguencs amb empenta i il·lusió varen fer néixer la Casa de la Caritat, avui coneguda com l’Asil-Hospital. Per a celebrar-ho es van plantar mil moreres, avui també centenàries, que adornen i donen frescor a alguns carrers del nostre poble.
Fa cent anys, els nostres avis i rebesavis van treballar per aquest poble i el varen fer bonic. El modernisme el va engalanar i el va vestir d’elegància i nosaltres hem tingut la fortuna d’heretar-lo i tenim l’obligació de cuidar-lo. Va ser en aquest context on va néixer i créixer l’Asil-Hospital, fruit de la voluntat i del desig dels garriguencs de tenir una entitat que acollís i tingués cura amb hospitalitat d’algunes de les persones grans que, amb el pas dels anys i les malalties, s’han anat fragilitzant.
Un dels indicadors del nivell de maduresa assolida d’un poble es pot mesurar en funció del grau de respecte i d’atenció que dóna a la seva gent gran i a altres persones de salut fràgil. I els garriguencs, tots nosaltres, som gent ferma i madura, així ho hem demostrat i així cal dir-ho.
He fet esment de la maduresa d’aquest poble. Permeteu-me, també, en un dia festiu com aquest, que us parli de la felicitat. La felicitat és un sentiment compartit que s’encomana. No té secrets ni fórmules màgiques. Creix i s’encomana quan estimem i ens sentim estimats. Creix quan notem l’arrelament i el sentiment de pertinença al grup, a la comunitat i al poble. I la història de l’Asil-Hospital és una història feliç, és la materialització dels bons sentiments de la gent de la Garriga com la fraternitat, l’amistat la companyia, l’atenció, el respecte i un fort sentiment d’orgull per poder tenir una casa com aquesta, que és la casa de tots nosaltres, que és casa vostra, una casa que sempre té les portes obertes on ara hi viuen un centenar de persones entre residents i centre de dia. Grans persones que moltes d’elles ara ja no poden ser en aquesta plaça, persones que agraeixen les vostres visites, la vostra companyia i la calidesa de les vostres paraules.
Si l’any 1910 va ser un any important per casa nostra, el 2010 tampoc està quedant gens curt. Aquest any, per primera vegada a la Garriga, per primera vegada a la història, hem celebrat un referèndum per demanar la independència del nostre país. També per primera vegada en democràcia un tribunal que està situat a la capital del país veí ha gosat esquinçar la nostra voluntat sobirana i democràticament expressada. Per altra banda, el 2010, com bé sabeu, a la Garriga és un any d’obres, obres i més obres. I, per tant, això ha portat a un quants garriguencs a expressar diverses opinions i contra opinions, algunes de molt enginyoses amb cassolades incloses.
Amb visió de futur, i sempre de manera constructiva i absolutament respectuosa, voldria fer algunes aportacions a aquestes obres, bàsicament perquè quantes més idees hi hagi, millor: podríem aprofitar que s’ha tret el sauló de la plaça per crear una magnífica platja a la riba del riu Congost. Fixeu-vos que aquesta seria una solució per poder compensar les reduïdes mides de la nostra piscina descoberta, que sabeu que a vegades hem de fer cua per a poder-hi entrar. En aquesta platja s’hi haurien de replantar un parell de magnòlies, que ja les tenim perquè són les que abans hi havia a la plaça de Can Dachs i, per tant, així, podríem gaudir d’una mica d’ombra.
Una altra proposta (la que penso que té més raonament lògic) és que, aprofitant que tenim alguns carrers oberts, sense llambordes i totalment esbudellats, és el moment per construir una línia de metro a la Garriga. Una línia de metro que seria l’enveja del Vallès. Seríem els primers i qui marca el primer gol sempre és el que guanya.
Proposo que l’estació central d’aquest metro es faci a la plaça de l’Església. En direcció sud, la primera parada seria el bosc del Malhivern per quan haguem d’anar a buscar el tren (que qualsevol camina tanta estona!). Una altra parada hauria de ser a can Tamayo, per a poder anar a buscar aigua calenta per a coure els llegums. Però aquesta vegada l’aigua calenta estaria acabada d’escalfar amb la biomassa, ja que les aigües termals sembla ser que van de baixa, ja no són tant calentes com abans.
Pujant cap el nord, hauríem de fer una parada a la Sínia, entre el nou centre de salut i l’Asil-Hospital. Del CAP vell, del carrer la Doma i del seu futur ja n’anirem parlant, perquè d’una manera o d’una altra i amb l’ajut de tots, segur que arribarem a bon port.
Una altra idea que tinc claríssim que vosaltres també trobareu lògica i necessària, seria crear un servei d’autobusos urbans. Però, això sí, amb un GPS incorporat per no haver de fer més voltes que el 29 per haver d’anar d’un costat a un altre del poble, com ens està passant ara.
La parada final del bus hauria de ser a Rosanes, on caldria construir-hi un aeroport que, ara que tenim les arques municipals tant plenes, disposi d’avions llançadora cap a l’aeroport del Prat i, així, podríem potenciar el turisme internacional a la Garriga.
Una altra idea per a reduir la contaminació tant química com acústica és que s’hauria d’eixamplar el carril bici, ja que ha quedat curt només néixer. S’hauria de fer un carril d’anada i un altre de tornada, perquè hi ha tanta bicicleta que no s’hi pot anar.
Abans d’acabar, no puc deixar de parlar, de somniar i de desitjar que el vostre Asil-Hospital continuï essent un lloc de relació entre les persones, de respecte i d’ajut cap el fràgil, de fraternitat, solidaritat i de tot aquest magnífic poble que l’ha fet néixer, créixer i madurar i que de ben segur el seguirà vetllant perquè és i ens el sentim nostre.
Ara us desitjo que us encomaneu amb el virus de la rauxa, del bon humor i de la diversió. I per encomanar-vos, l’única manera que jo sé és abraçant-se i fent-se petons, així que ja podeu començar!
Passeu-vos-ho bé! Balleu, correu i estimeu-vos! Gaudiu d’aquests dies de festa!
I per acabar, tots cridarem: Visca la gent de la Garriga! Visca Catalunya! Visca la Festa Major!”
