Sembla mentida la facilitat que tenim per oblidar els desastres del poble. L’any 1994 va ser l’any dels focs i de la gran riuada. La riera del poble va anar per sobre dels límits de cabal i els ponts aturaren tota mena de porqueria i d’arbres i moltes plantes baixes de vivendes es varen veure afectades per la gran quantitat d’aigua que baixava.
A dia d’avui la riera està plena d’arbres que creixen sense cap mesura. Les mates creixen indiscriminadament, les canyes són les mestresses, ames i senyores de tots els indrets haguts i per haver, en tot el tram que cobreix el riu al pas pel poble.
Potser que algú hi faci alguna cosa! Potser Medi Ambient… l’Ajuntament… Alguna brigada hi deu haver que sàpiga tenir cura d’aquests detalls.
Cal recordar que la paret que hi ha a cada banda del riu no deixa que el subsòl absorbeixi grans quantitats de cabal i l’aigua, en aquets casos, circula a velocitats inusuals.
Pensem-hi. Els petits gestos són poderosos.
Una veïna que s’estima la gent del poble de la Garriga.
M. Dolors Ginesta i Barjuan
