Benvolgut,
Estem en un camí que ens porta a prendre determinades decisions.
He rebut un mail de la coordinadora nacional per la consulta sobre la independència on ens informen que la primera resposta unitària a la massiva manifestació del dissabte 10 de juliol ja ha estat presa per unanimitat, per part dels partits polítics: la Mesa del Parlament, amb els vots d’ERC (Ernest Benach), el PP (Rafael Luna), el PSC (Higini Clotas i Lídia Santos), IC (Jordi Miralles) i CiU (Toni Castellà), ha votat en contra de l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular perquè la Generalitat convoqui una Consulta Popular sobre la Independència.
Segurament llegirem als diaris el motius d’aquesta decisió. D’altra banda vull transmetre-us el sentiment que, tinc la sensació que entre lluita i lluita de poder intern, intenteu fer el millor per Catalunya o pels interessos de la comunitat. No obstant, quan us veig al telenotícies o us sento parlar us veig llunyans. No us en culpo, només descric la meva sensació.
També deu ser que el sistema que ens permet tirar endavant políticament, tant dins els partits, com la manera d’arribar al Parlament és ferragosa i complicada, quedant pel camí l’opinió de molts dels que des de baix no ens sentim escoltats, a la vista del vostre discurs. I s’oblida el que és realment important, els objectius que tot poble que s’estimi a ell mateix persegueix: ser sobirà.
Humilment penso que molts dels ciutadans que ens omplim la boca de com s’han de fer les coses no tindríem les habilitats per a fer front a tant complicada estructura, la d’aquí i la d’Espanya. Això no treu, però, responsabilitat a qui decideix fer el camí de fer les coses senzilles.
Jo sóc pare i intento, a base d’equivocar-me, corregir la meva manera de fer per tal que les meves filles trobin el camí que les ha de fer lliures, independents, autònomes. I no em considero un pare radical ni separatista.
Ara mateix, la situació és realment complicada perquè el poble està dient prou i segurament arribarem a les eleccions i la gent no creurà en el sistema. Jo, de fet, no penso anar a votar. Em vull alliberar del tot del joc polític i necessito una altra via, ja que aquesta està exhaurida.
Lluny estem de pensar que les persones que van sortir dissabte 10 de juny clamaven per algú que els dugués cap a la independència (jo, cridava independència, però també ho havia cridat fa 30 anys i em sentia absurd). Pensava per dins: “si no ho fem junts i no ve de baix no anirem enlloc. Ens hem d’unir i pensar que el nostre futur és comú, un futur en llibertat, en “comunió” amb els qui, d’ideologia diferent, pensen que ens estem enganyant continuant dins el marc legal que ens empara (més ben dit ens desempara)”. Per tant, sense usar el terme independència però sí el seu significat, hauríem d’emprar un llenguatge que ens acostés a tots i ens permetés unir ponts per a aconseguir estar a dins d’Espanya, Europa o el món, però en un marc legal diferent.
No rebutjo als meus veïns, però vull que em respectin, i la resposta no està en ells com hem pretès fins ara, sinó en nosaltres. Ens hem de reivindicar i trobar l’espai en el que puguem viure en pau i no ser assenyalats amb el dit per res del que se’ns acusa (insolidaris, separatistes…).
M’agradaria que tu i els teus, caminéssim junts i que em dediquessis una estona a respondre la incògnita que en aquesta carta dibuixo.
Salut,
Mateu Boldú
Imatge: www.esquerra.org
